Edició 2184

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 18 de juliol del 2024
Edició 2184

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 18 de juliol del 2024

Henry Ettinghausen: “L’animadversió envers els catalans neix de la resistència a deixar-se assimilar”

|

- Publicitat -

Henry Ettinghausen és un catedràtic emèrit d’Hispàniques de la Universitat de Southampton, Anglaterra, que viu a la Pera, al Baix Empordà. En un temps en què hi ha intel·lectuals que prefereixen callar davant la repressió que pateixen molts catalans, aquest hispanista de 82 anys no ha tingut pèls a la llengua per mantenir una posició decididament favorable a les aspiracions democràtiques del poble català.

Publicitat

 

A quan es remunta la vostra relació amb Catalunya?

 

Vaig començar estudis de francès i hispàniques a Oxford, l’any 1958. L’any següent, allà mateix, va tenir lloc el fet més decisiu de la meva vida: conèixer, per casualitat, la Mercè. Fent autoestop l’estiu del 1959, vaig passar una nit memorable a Barcelona, plena de soldats de la marina nord americana, els quals proveïen molts clients a les prostitutes, quelcom que em va costar molt d’entendre, donat que ocorria en un país nacionalcatòlic. Amb la Mercè em vaig casar als vint-i-dos anys. I vam viure una vida molt maca fins la seva mort l’any passat: cinquanta-vuit anys de matrimoni feliç.

 

Vau promoure estudis de català a Anglaterra. Com va ser l’experiència?

 

El 1976, amb la mort del dictador feixista d’Espanya, la Mercè i jo vàrem iniciar classes de llengua catalana a la Universitat de Southampton. Fèiem servir, a més de la gramàtica d’Alan Yates, la Nova Cançó catalana, sobretot les cançons d’en Sisa. Els estudiants que volien, podien anar a passar un any, d’Erasmus, a Barcelona i, en tornar, fer un curs de literatura catalana moderna, com ara poesia, La Plaça del Diamant i El temps de les cireres.

Com valoreu que el Parlament de Westminster sigui un dels pocs parlaments europeus que tingui un Grup parlamentari de seguiment del cas català?

 

Ho trobo excel·lent! A més, fins a un cert punt, compensa un xic el rol que va fer Anglaterra, deixant penjada Catalunya a la fi de la Guerra de la Successió Espanyola. Si es poguessin formar més Grups parlamentaris com aquest, evidentment faria més fàcil que es reconegués la declaració d’independència de Catalunya.

 

Com a expert en literatura i cultura castellanes, a què atribuïu una constant animadversió castellana envers Catalunya?

 

Em vaig especialitzar sobretot en literatura del ‘Siglo de Oro’. I allà no hi conec gaire animadversió. Fins i tot, a la fi del Quixot, Cervantes ofereix una visió ben bonica de Barcelona. A vegades es diu que Quevedo va ser catalanòfob, però em penso que el seu paper com a comentarista de la Guerra dels Segadors respon, més que res, a la seva necessitat d’alliberar-se de l’empresonament que li va dictar el Conde-Duque de Olivares, a Lleó, en una cel·la per la qual hi passava una font d’aigua. En general, considero que l’animadversió castellana envers Catalunya prové dels esforços exercits per generacions de catalans de no deixar-se absorbir per la força pel Regne d’Espanya.

 

Vau estudiar en detall la premsa de temps de Felip IV i la Guerra dels Segadors. La veieu com un antecedent de la premsa madrilenya d’avui?

 

En realitat, sí! I també com els mitjans d’avui quan ofereixen, segons si pertanyen a països afins a Putin, o no, notícies oposades, i totalment contradictòries, de la invasió russa d’Ucraïna. Durant la Guerra dels Segadors, ambdues bandes publicaren només notícies favorables a la seva causa, molt especialment pamflets sobre les seves victòries.

 

Heu publicat un llibre extraordinari sobre Cristòfol Despuig. Què destacaríeu d’aquell tortosí del segle XVI?

 

Es tracta d’un llibre realment genial –Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa– però jo només l’he traduït a l’anglès, en una edició publicada per Barcino-Tamesis, l’any 2014. Despuig, nascut l’any 1510, va formar part de la petita noblesa de Tortosa. Va ser un home decidit, i fins i tot violent, capaç d’agafar armes per defensar dintre de la ciutat el que li semblava, de criticar el mateix bisbe i de fer cremar la casa de l’algutzir de la Inquisició. Als Col·loquis, escrits el 1557, els tres interlocutors que hi intervenen protesten per la castellanització de la noblesa catalana (que a Barcelona s’hagués posat de moda parlar castellà…) i per la situació del català a València. Es queixen repetidament de l’ocultació i tergiversació, per part dels historiadors castellans, dels avenços i triomfs aconseguits pels catalans: en particular, critiquen la tendència interessada a confondre la Corona de Castella amb tot Espanya. A la fi de l’obra, pescant al riu, elogien la flora i la fauna de les Terres de l’Ebre, i qüestionen la manca d’iniciatives per treure beneficis dels seus recursos naturals. Els meravellosos Col·loquis no es van publicar fins al segle XIX, però les idees que hi deixa anar el seu autor fan que sigui una obra totalment contemporània.

 

 

A l’inici del mil·lenni, vau participar activament en la campanya de retorn dels Papers de Salamanca. Com valoreu aquella experiència?

 

La campanya va ser un immens èxit de la Comissió de la Dignitat. Donat que els morts, ferits, exiliats i damnificats de tantes maneres per la mal anomenada Guerra Civil (va ser un cop d’estat militar sanguinari feixista) no tenien, ni tenen, pal·liativa, com a mínim es va poder aconseguir fer tornar a Catalunya els papers que quedaven de l’arxiu policial de Franco, els quals s’havien robat a mà armada a Catalunya. Segons els opositors espanyols, a la campanya es tractava de fer malbé un arxiu nacional espanyol: ara bé, i amb intencions totalment nocives, es tractava de papers que s’havien robat d’innombrables arxius catalans, particulars i oficials, amb l’única intenció d’identificar opositors al règim franquista. Quant als arxius damnificats, aquests havien estat els catalans.

Sempre us heu mostrat molt favorable a la causa catalana amb adhesions i escrits a la premsa. Creieu que té raó Julian Assange en el sentit que el tractament que es dispensi a Catalunya marcarà la qualitat de la democràcia al món?

 

Sí, crec que es tracta d’un dels criteris que marca, i pot marcar, la qualitat de la democràcia al món. No obstant, el que està passant ara mateix al món em sembla tremendament preocupant.

 

Sempre us heu mostrat crític amb la Transició espanyola. En canvi, al Regne Unit i a la UE, pocs semblen qüestionar la qualitat democràtica espanyola. Per què?

 

La Transició espanyola es va fer amb prou cura per oferir una mascareta favorable al món. Després de la dictadura franquista, semblava un petit miracle fer que es pogués fer creure que s’havia anat, sense gaires violències, cap a un suposat règim democràtic. Evidentment, és allò que interessava a Occident. I ara passa el mateix. A més, tant el Regne Unit com la UE tenen prou problemes de democràcia real per poder parlar malament de la de gaires altres països. Al Regne Unit, va ser una vintena de milers de membres del Partit Conservador els qui van posar, ara fa ben poc, Liz Truss com a Primera Ministra.

 

Com compararíeu les monarquies d’Espanya i el Regne Unit?

 

La monarquia del Regne d’Espanya ha estat, en temps moderns, molt menys segura: molts dels monarques han hagut de dimitir. A més, la d’ara té com a representant el fill del monarca imposat per Franco, el qual va prometre mantenir les bases de l’estat feixista. La del Regne Unit porta moltes generacions sabent sobreviure problemes polítics i portant-se com a garantia de neutralitat política. Els funerals d’Elisabet II ens han demostrat la finesa d’aquella institució i les seves habilitats per al·lucinar els seus súbdits.

 

Sou familiar de víctimes jueves de l’Holocaust. Com valoreu que avui l’extrema dreta renaixi electoralment arreu?

 

Per a mi, és com si no haguéssim après res de res del que va passar als any Vint, Trenta i Quaranta del segle XX. Ara mateix, guanya l’extrema dreta el poder a Itàlia, el tercer país més potent de la UE. I pot passar el mateix en diversos països més. Ja veiem els efectes de la inflació, del racisme, etcètera, i em temo que en veurem molts més. Al meu entendre, hi ha prou recursos al món perquè tothom pugui viure almenys decentment, però sembla ser que els estats profunds i les màfies billonaries no ho permetran mai.

 

Creieu que encara pot ser independent Catalunya?

 

El 1939, la Mercè, de ben petita, i els seus pares, que havien estat d’Estat Català, van marxar a l’exili. Durant mig mil·lenni, Catalunya ha intentat refusar, en diverses ocasions, formar part del Regne d’Espanya. D’ara endavant, considero possible que, amb  molta intel·ligència i molta bona voluntat, Catalunya podrà desfer-se d’un matrimoni d’aquells no desitjats i dolorosos que ha estat aquest. No hi ha dubte que l’1O representa un salt impressionant. Ara cal aconseguir que el divorci es proclami i que quedi reconegut.

 

Publicitat

Opinió

Subscriu-te al canal de WhatsApp

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Minut a Minut