Dijous, 2 de febrer de 2023 - Edició 1652
La República

[Entrevista] Silvio Falcón i Andreu Pujol: “Bildu, BNG i ERC volen anar a buscar suports més enllà de la seva bossa de votants habitual”

Silvio Falcón i Andreu Pujol acaben de publicar el llibre “A la sobirania per l’esquerra” que estudia els casos d’ERC, EH Bildu i BNG

Redacció 12/12/2022
Silvio Falcón (esquerra) i Andreu Pujol (dreta) durant una presentació del llibre

Silvio Falcón i Andreu Pujol van ser els guanyadors del Premi d’Assaig Irla 2022. El premi els va ser lliurat per la Fundació Josep Irla el mes de juliol d’enguany. Més recentment, el treball ha estat publicat en forma de llibre per Angle Editorial. Amb el títol “A la sobirania per l’esquerra”, els autors estudien la confluència estratègica, discursiva i ideològica que s’està produint entre EH Bildu, el BNG i ERC. Falcón és politòleg amb una trajectòria centrada en la política internacional, havent passat pel Parlament Europeu i la Generalitat de Catalunya. Col·labora amb diversos mitjans de comunicació com a analista polític. Andreu Pujol és llicenciat en Història i en Història de l’Art i també col·labora habitualment amb diversos mitjans de comunicació des de la vessant de l’opinió política. També ha escrit diversos llibres, entre els quals “Vam fer un referèndum. 1-O: el que sabem i el que no sabíem” o “101 anècdotes del Montseny”. Aquest dimecres 14 de desembre faran una presentació d’aquest nou volum al Centre Cultural Llibreria Blanquerna de Madrid, acompanyats de Gabriel Rufián i la delegada del Govern a Madrid, Ester Capella.

Com sorgeix la idea de fer aquest llibre?

Andreu Pujol: Ja feia temps que observàvem la semblança entre les apostes estratègiques i els discursos dels tres espais polítics i vam creure que seria una bona idea estudiar-ho i que en pogués sortir algun treball en forma d’assaig. De fet ho vam observar de primera mà, seguint una visita que va fer en Gabriel Rufián a Galícia durant alguns dies de juny de l’any passat. En Silvio, essent coneixedor directe tant de la realitat gallega com de la catalana, aleshores va exercir de moderador en un acte que van protagonitzar Rufián i Ana Pontón, la líder del BNG, a Santiago de Compostel•la. La idea, doncs, sorgeix de la constatació de veure una bona sintonia entre els independentismes d’esquerres català, basc i gallec, veient com amb un discurs similar s’han anat convertint progressivament en opcions polítiques amb possibilitats reals de governar.

Com ha estat la seva elaboració?

Silvio Falcón: La metodologia que hem fet servir ha estat mixta. L’objectiu era fer un producte que no tingués una voluntat acadèmica, sinó divulgativa. Per això hem cregut interessant entrevistar alguns dels líders polítics de les tres forces polítiques, com ara Ana Pontón (BNG), Arnaldo Otegi (EH Bildu), Oriol Junqueras (ERC) i el President Aragonès, entre d’altres. Tot i això, no es tracta d’un llibre d’entrevistes, sinó que als primers capítols fem una aproximació a la història recent dels tres espais, per després sintetitzar el contingut de les entrevistes i connectar aquestes respostes amb la realitat europea i les perspectives de futur. És en aquesta darrera part que també introduïm altres experiències.

Fa poc més d’una dècada els tres espais passaven per una crisi important. En canvi, en l’actualitat sembla que hagin revertit aquesta situació. Quins factors consideren que hi han influït?

SF: A Catalunya sempre pensem en l’evolució d’Esquerra Republicana per exemplificar aquesta circumstància, però el cas gallec i basc em semblen encara més paradigmàtics. L’any 2012 els nacionalistes gallecs van viure una assemblea nacional on el BNG es va dividir gairebé en dues meitats, fet que va suposar l’escissió d’una bona part de la seva militància. Per la seva banda, tot just l’any anterior Bildu aconseguia presentar-se a les eleccions després d’un seguit d’il·legalitzacions en cadena que obstaculitzaven la normalització de la participació electoral dels independentistes bascos. Una dècada després, les tres forces han aconseguit capgirar aquella situació de crisi gràcies a, sobretot, tres factors. En primer lloc, cal citar el context polític general, amb la davallada de l’espai polític representat per Podemos -i les seves coalicions- als tres territoris. En segon terme hem de destacar el rol que han jugar els diferents lideratges, amb major projecció pública i capacitat de generar un cert consens intern capaç de fer aquelles alternatives més fiables cara a la societat. Per últim, tots tres comparteixen un gir pragmàtic innegable, que orienta les seves propostes a la utilitat i a l’assalt a les institucions d’autogovern. I això és una novetat molt destacable.

Al llibre parleu del cas escocès, però allà només existeix una força de caire independentista. Es pot traslladar aquella unitat a Catalunya?

AP: Bé, de fet no és del tot cert que a Escòcia hi hagi una sola força independentista. L’SNP és el principal partit independentista, però Alex Salmond després de la seva sortida va impulsar el partit Alba que finalment no va obtenir representació parlamentària a Holyrood. Alhora, Els Verds escocesos també donen suport a la independència i tenen 7 escons al parlament. El Partit Socialista Escocès també és independentista, per bé que no té representació parlamentària. Per tant, partir de la base que hi ha una “unitat independentista” no és exacte. El que és interessant en el cas de l’SNP, i per això ens hi fixem tant, és el seu procés de substitució de l’esquerra tradicional britànica, els Laboristes, per una força independentista. Això ho han aconseguit oferint-se com una opció de govern, de marcat caràcter progressista, que ha sabut convèncer una bona part de la societat amb la idea que els independentistes saben governar bé i que ho fan al servei de tothom.

Com pretenen aquests partits assolir la independència?

AP: És evident que no hi ha una fórmula màgica. Nosaltres, per fer aquest assaig, ens hem fixat molt en un altre llibre que és obra del politòleg Marc Sanjaume que es titula “Independència i progrés” i que estudia el cas de l’SNP a Escòcia. Ell parla de “el trilema de l’independentisme democràtic”, que és el repte que tenen aquests partits independentistes del nostre temps: fer equilibris entre ser una força amb vocació de governar, mantenir el suport electoral i fer avenços cap a la independència. El que estan fent aquestes sigles és bàsicament això, fer equilibris entre aquests tres punts. Voler governar, no renunciar a les institucions autonòmiques ni al gradualisme i posar això al servei d’eixamplar els suports a l’independentisme. El seu objectiu és combinar l’independentisme amb unes polítiques socials avançades que puguin ser atractives per persones que no se senten interpel•lades per la qüestió identitària. Tots tres volen anar més enllà del seu electorat tradicional, mostrar-se com a governants seriosos i eficaços, o com a potencials governants, i posar les polítiques d’esquerres al servei de fer una majoria independentista més gran. L’èxit no està garantit però l’exemple escocès, havent aconseguit una majoria independentista i havent pogut fer un referèndum el 2014, és un mirall per a ells.

A part d’Escòcia, hi ha algun altre referent?

SF: Sí, és clar. La fórmula a la que abans feia referència l’Andreu és la mateixa que fan servir els sobiranismes progressistes arreu d’Europa. BNG i ERC formen part de l’Aliança Lliure Europea, on comparteixen espai amb el mateix SNP i els gal·lesos del Plaid Cymru. EH Bildu s’integra al grup europeu de l’esquerra unitària -tot i que Eusko Alkartasuna forma part de l’ALE- on comparteix escons amb el SinnFéin. Totes aquestes experiències serveixen d’inspiració. El cas nordirlandès és especialment rellevant, perquè els hereus dels que havien estat abanderats de la violència contra l’ocupació britànica, ara guanyen eleccions amb programes socials que podríem qualificar de socialdemòcrates, fent propostes sobre salut, habitatge, la crisi de preus. Fa vint anys se’ns faria impossible d’imaginar que les estratègies del Sinn Féin i de l’SNP poguessin ser tan similars.

S’hi parla molt del concepte “eixamplar la base”. A què és degut?

AP: Aquesta expressió ha volgut ser ridiculitzada d’algun espai polític i el seu entorn mediàtic, però fent una simple cerca a Google qualsevol pot veure que el concepte “eixamplar la base” ha estat emprat de manera literal, no només pels líders d’ERC, sinó també per Ana Pontón i per Arnaldo Otegi. Tots tres espais estan explicant que volen anar a buscar suports més enllà de la seva bossa de votants habitual, fent que persones que en determinats moments podien haver estat dubitatives o, fins i tot, contràries a l’independentisme puguin acabar aproximant-s’hi. De fet, l’expressió ja apareix en alguns documents interns d’ERC dels anys 90 i, fins i tot, la podem trobar en boca d’alguns representants de la CUP.

Quines semblances i quines diferències hi ha entre els tres partits?

SF: Les semblances són evidents, són tres partits que aposten per l’auto-organització, per la defensa dels drets nacionals del seu país i representen una proposta política d’esquerres. Amb el pas del temps, com expliquem al llibre, els matisos ideològics de totes tres experiències van convergint fins al moment actual.

Podem trobar tres grans diferències: una de caire formal, una altra històrica i una altra ideològica. Mentre Esquerra Republicana és un partit a l’ús, EH Bildu és una coalició de partits, amb un partit instrumental com a espai comú, i el BNG es defineix com a front de partits. Mentre ERC neix a l’època de la República, el BNG ho fa l’any 1982 i EH Bildu a la dècada passada. A més, ideològicament l’esquerra abertzale i el nacionalisme gallec ha tingut una gran influència marxista (especialment en el cas de Sortu i la UPG, els seus partits majoritaris). Esquerra Republicana en canvi beu d’una tradició política més lligada al republicanisme d’esquerres o a l’esquerra socialdemòcrata.

Quina relació mantenen les tres forces amb l’esquerra espanyola que actualment governa a l’Estat?

AP: Actualment les tres forces, com a mínim, no practiquen una oposició frontal al govern espanyol. D’una manera o altra van facilitar la seva investidura i han anat facilitant la seva governabilitat, sempre amb reticències i amatents a possibles discrepàncies. Els líders de les diverses formacions que hem entrevistat són poc entusiastes pel que fa a la seva relació amb el PSOE, però creuen que una política d’oposició frontal i de bloqueig podria generar incomprensió entre el seu electorat i, sobretot, entre l’electorat nou que volen incorporar que no podria entendre que es lliurés el govern espanyol al PP i VOX.  Amb l’aprovació dels pressupostos espanyols hem vist que, tant EH Bildu com ERC, finalment acabaven aprovant els comptes estatals. El BNG, amb la representació d’un sol diputat al Congrés, s’hi ha abstingut.

Quins mecanismes de col·laboració entre ERC, EH Bildu i BNG existeixen o poden crear-se, segons les entrevistes i l’anàlisi del llibre.

SF: El principal mecanisme estable de col·laboració entre les tres forces és la seva coalició a les eleccions europees, que l’any 2019 va atorgar 2 eurodiputats a ERC (Diana Riba i Jordi Solé) i 1 eurodiputat a compartir entre EH Bildu i BNG (abans PernandoBarrena, en l’actualitat Ana Miranda). Aquell espai, òbviament, està acompanyat de les dinàmiques compartides al si de l’Aliança Lliure Europea. ERC i EH Bildu fins i tot han arribat a fer rodes de premsa conjuntes (a distància) sobre iniciatives conjuntes, ja que a més comparteixen grup al Senat.

Al Congrés segurament hi ha més marge de cooperació, però al final els grups necessiten mantenir un marge decisori propi -ja que representen territoris amb interessos diferents-. Gabriel Rufián ens comentava sobre aquesta qüestió que li encantaria formar part d’una força política amb Otegi, Junqueras i Pontón que compartís grup parlamentari al Congrés de Diputats. Malgrat que això és altament improbable, com deia l’Andreu l’actitud dels tres grups envers el govern espanyol és similar.

La darrera dècada el que sí hem copsat és un increment d’intercanvi de visites de caire polític entre els representants dels tres partits. A la introducció del llibre narrem el viatge d’Oriol Junqueras a Galícia poc després de sortir de presó, però també podríem destacar la participació d’Otegi a les mobilitzacions de la Diada o la reunió entre Pere Aragonès i Ana Pontón al Palau de la Generalitat aquest mateix any.

Hi ha qui podria dir que aquests partits fan autonomisme…

SF: Bé, no hi fan autonomisme perquè no reivindiquen l’statu quo pel que fa al mapa territorial de l’Estat. Ben al contrari, hi plantegen una esmena a la totalitat, però amb la voluntat de teixir una proposta seriosa que aspiri a governar. La coherència dels convençuts l’abandonen justament perquè creuen que així el seu projecte social i nacional pot arribar a més persones; pot ser més factible. L’ideologisme i la retòrica d’autoconsum queden aparcats per intentar anar més enllà. Al pròleg del llibre Ana Pontón parla precisament d’aquest aspecte, i afirma que “no hi ha res més revolucionari, res més radical avui que ser capaços de proposar un projecte de país que la gran majoria del nostre poble senti que pot i vol formar-ne part”. Em sembla prou explícit.

Aquests partits posen molt d’èmfasi en ser la principal força d’esquerres del seu país. Paradoxalment, ERC no ho aconseguit.

AP: Això seria motiu de debat. És cert que EH Bildu i el BNG estan per davant de les respectives filials del PSOE i aquest no és el cas d’ERC al Parlament de Catalunya ara mateix. Ara bé, tant en el cas del País Basc com de Catalunya hauríem de posar en dubte realment si els socialistes actuen com a partit d’esquerres, ja que fa temps que en tots dos territoris han adoptat un perfil conservador que es veu en diverses de les decisions que prenen. A Catalunya hi ha alcaldies del PSC que s’han oposat a tenir centres de menors immigrants, el PSC de Lleida ha secundat manifestacions contra un allotjament de temporers, el PSC ha votat al Parlament contra la regulació dels lloguers. No és estrany que governi amb Junts la Diputació de Barcelona perquè en l’eix ideològic no estan massa allunyats. El mateix passa al País Basc on els socialistes actuen de crossa del PNB. Els socialistes a Catalunya aspiren a captar un electorat que va de Ciutadans a el que havia estat CiU i creuen que tenen aquesta oportunitat amb el desgavell intern de Junts i la seva aposta per l’independentisme que pot ser desagradable per alguns sectors conservadors. També hem de dir, d’altra banda, que ERC sí que ja ha superat el PSC diverses vegades: ho va fer en escons a les eleccions del 2012 i ho ha fet a les municipals i a les espanyoles.