ACN Barcelona – El Tribunal Suprem ha tombat dues sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i ha obligat l’empresa Estibarna, successora de l’antiga Organización de Trabajos Portuarios (OTP), a indemnitzar un treballador de l’empresa entre 1970 i 1999 amb 477.269 euros i la vídua d’un altre, ocupat entre el 1956 i 1988, amb 246.279 euros, per danys i perjudicis causats per la seva exposició a l’amiant. L’alt tribunal ha publicat les dues sentències i estableix que els estibadors del port manipulaven l’amiant sense mesures de seguretat ni equips de protecció en espais mal ventilats i sense estar condicionats, com les bodegues dels vaixells. Aquesta situació s’hauria produït com a mínim entre 1963 i el 1981, segons el Col·lectiu Ronda.
El treballador que percebrà 477.269 euros es troba afectat actualment per un càncer de pulmó i declarat en situació d’incapacitat permanent absoluta derivat de malaltia professional. Tant en el seu cas com el de l’altre treballador, ja desaparegut, la sentència de l’alt tribunal revoca les del TSJC que exoneraven Estibarna de les responsabilitats ja que sostenia que l’OTP es limitava a posar els estibadors a disposició de les empreses per fer les tasques de càrrega i descàrrega sense ser responsable en matèria de seguretat i prevenció.
En canvi, ara el Suprem dictamina que l’OTP tenia una responsabilitat directa i que el Reglament de Seguretat Higiene i Benestar dels Estibadors Portuaris de l’any 1971 obligava l’empresa a proveir tots elements i mitjans de protecció individual per treballar i impulsar “la formació i perfeccionament del personal dedicat a feines portuàries en les tècniques de prevenció d’accidents, seguretat i higiene” en l’àmbit laboral.
L’alt tribunal reconeix en les dues sentències que l’amiant arribava al Port de Barcelona “en forma de saques, trencant-se en nombrosos ocasions, estant els estibadors en contracte amb la pols que generava, especialment a les bodegues com a espais tancats” i que els treballadors no disposaven de mitjans de protecció per a les seves vies respiratòries. Durant dècades, l’amiant va arribar a l’Estat procedent de països com el Canadà i Sud-Àfrica per via marítima.
De fet, els ports de l’Estat es van convertir en un dels principals punts d’entrada fins al 2002, dos anys més tard de l’any fixat per a la prohibició d’aquest material a la UE, que va concedir a Espanya una moratòria de dos anys.
La forma d’organització mitjançant les OTP van estar vigents fins a l’any 1986, quan es va iniciar un procés de liberalització fins a constituir les Societats Anònimes de Gestió d’Estibadors Portuaris (SAGEP), incloent Estibarna. Aquest procés va concloure el 2017 amb la creació dels Centres Portuaris d’Ocupació (actual forma jurídica d’Estibarna), que són societats provades participades per les pròpies empreses estibadores que actualment també posen a la seva disposició els estibadors que així ho requereixen.
L’advocada del Col·lectiu Ronda Marta Barrera, membre de l’equip jurídic que va recórrer les sentències al Suprem, ha destacat que fins ara es negava que l’OTP tingués cap responsabilitat en matèria de seguretat i prevenció i que es “feia recaure en exclusiva sobre les empreses estibadores que en la immensa majoria de casos, quan es manifestaven les malalties dels estibadors causades per l’exposició a l’amiant, ja no existien”.
La conseqüència, afegeix, és que “ningú es feia càrrec d’abonar les indemnitzacions que els corresponien ni assumia cap responsabilitat pels incompliments que havien propiciat les lesiones i les morts”.
