ACN Barcelona – El crític i historiador de l’art Daniel Giralt-Miracle (1944) ha publicat ‘Guspires de memòria’ (Edicions 62), un llibre que recull “moments de particular intensitat” d’una trajectòria de diverses dècades dedicada al món de l’art. Al llarg de les seves pàgines, l’autor rememora els seus inicis i el seu creixent compromís amb la promoció cultural, al servei de nombroses activitats i projectes i de la mà de personatges com Joan Miró, Salvador Dalí, Oriol Bohigas o Pasqual Maragall. En una entrevista a l’ACN, Giralt-Miracle defensa que s’ha d’entrar a l’art “per l’emoció i no pas per l’acadèmia”. “Estem en un moment expansiu i estic expectant; no puc aportar gaire cosa, però escolto, miro i penso”, subratlla.
Tot i que l’autor considera que no es tracta d’unes memòries, “les guspires” – com les anomena el propi Giralt-Miracle – es remunten a la seva infantesa al barri de Gràcia, en plena postguerra, quan estudiava a l’Escola Suïssa. Fill d’un republicà i una monàrquica, des de ben petit va créixer “en un context artístic”, derivat de les feines del seu besavi, avi, i també del seu pare. “Alguna cosa va quedar per dintre”, afegeix, “estava genèticament dirigit”.
Així doncs, els primers anys va exercir d’assistent del seu pare, veient passar grans artistes com, per exemple, Joan Miró. “Feia els seus impresos aquí, venia al despatx del meu pare i jo amb l’orella ben parada”, recorda. La interacció amb el pintor també li va permetre escollir dissenys i intercanviar opinions o, fins i tot, entrar al seu estudi. “Va ser una bogeria, ell era una apassionat i recordo que tenia molts elements de la cultura popular”, afegeix.
Un altre dels artistes que va poder conèixer va ser Salvador Dalí, el qual defineix “d’elegant”. “Només feia el boig quan volia”, assenyala, “i era un gran coneixedor de la ciència i els seus conceptes”. De fet, creu que el pintor empordanès ja tenia una certa percepció de per on anirien els museus del futur.
<strong>Una confiança “sense carnet”</strong>
Giralt-Miracle va ser proper a personatges com Miró i Dalí, però també Tàpies, Brossa i Bohigas. També es va guanyar la “confiança” de polítics, com per exemple Pasqual Maragall o Jordi Pujol, tot i reconèixer que “mai ha tingut carnet de cap”. Els dos tenien una personalitat “política superior”, insisteix, “persones que sabien què passava al món i que tenien la valentia de fer-ho aquí”.
Aquesta bona sintonia amb el món polític, social i cultural van portar a l’autor a esdevenir un dels grans crítics d’art catalans de la segona meitat del segle XX, exercint també de professor i gestor cultural. Per exemple va esdevenir primer cap del Servei d’Arts Plàstiques del Departament de Cultura de la Generalitat o director del MACBA.
En aquesta darrera tasca, al llibre explica com “va posar la primera pedra” i com, posteriorment, va quedar fora del càrrec. En aquest sentit, recorda que en aquella època els implicats tenien una idea de modernitat i contemporaneïtat “molt diferent”, que pretenia prescindir de l’esperit nacional català. “Mai s’ha donat autoritat als directors”, opina.
<strong>La mirada posada al futur</strong>
Si bé el crític reflexiona i recupera totes aquestes històries del passat, també té la mirada posada en el futur. Preguntat per la nova incorporació de Manuel Borja-Villel com a nou director del programa temporal per assessorar en el camp patrimonial del Departament de Cultura, posa sobre la taula el fet que es tracta d’un càrrec per quatre anys que no sé si permetrà ni “esbossar”.
De fet, Giralt-Miracle pronostica “un gran canvi”, ja que creu que actualment les arts es troben en un moment “expansiu”. “No puc aportar gaire cosa, però estic expectant, vivim en un ‘big-bang’ de les arts”, subratlla. Per exemple, un dels aspectes que pot revolucionar més la manera de treballar i entendre aquest camp és la Intel·ligència Artificial, la qual es presenta com un “enigma històric”.
Finalment, admet que una de les preocupacions que sempre ha tingut és la de com “s’expliquen i s’entenen” les coses. “Quan vaig ser director de la Pedrera vaig transgredir aquella directriu de no tocar res. L’art ha d’entrar pels ulls i l’esperit, però s’ha de saber triar”, diu. Pel que fa a noves “guspires”, conclou que si hi ha “providència i clarividència”, en queden de pendents per explicar.
