El que es promociona institucionalment com una festa esportiva d’unió i oci familiar s’està consolidant, en realitat, com un catalitzador d’hostilitat política al carrer. La instal·lació de pantalles gegants a l’espai públic per seguir els partits de la selecció espanyola ha esdevingut l’escenari idoni per a la proliferació de proclames d’extrema dreta, on la violència verbal i els insults dirigits a líders polítics queden emparats per l’anonimat de la massa.
Durant les darreres concentracions, el focus d’atenció s’ha desplaçat repetidament del terreny de joc cap a les grades improvisades a places i avingudes. Càntics coordinats com “Pedro Sánchez, fill de puta” o greus descalificacions i amenaces contra l’expresident Carles Puigdemont ressonen de forma sistemàtica davant la passivitat de les autoritats. Segons experts en moviments socials, aquests esdeveniments funcionen com a zones de confort per al radicalisme, on la simbologia ultra i els discursos d’odi es normalitzen entre el públic jove gràcies a l’eufòria col·lectiva.
La controvèrsia de la complicitat institucional
Més enllà dels incidents verbals, la polèmica s’ha traslladat directament a la gestió política municipal. Diversos sectors socials i partits denuncien una profunda contradicció: gran part d’aquestes pantalles gegants estan essent impulsades per ajuntaments governats per alcaldes socialistes —incloent-hi grans ciutats de l’àrea metropolitana— i, fins i tot, per batlles vinculats a Junts per Catalunya, com va ser el cas d’alguns municipis catalans que s’han sumat a aquesta febre esportiva.
Aquest fet ha deslligat una forta tempesta interna i retrets creuats. Els crítics assenyalen el contrasentit que formacions d’esquerres i sobiranistes destinin fons públics o cedeixin la via pública per a actes que acaben esdevenint autèntics linxaments col·lectius contra els referents de les seves pròpies sigles, com Pedro Sánchez o Carles Puigdemont. Mentre els consistoris es defensen assegurant que l’objectiu és purament lúdic, dinamitzador i cohesionador de la ciutadania, el debat sobre si la permissivitat institucional està finançant i legitimant de retruc els altaveus de la ultradreta és ja completament obert.
