Aquest matí, un viticultor de 60 anys ha descarregat 3.000 quilos de raïm en un gran celler de l’Alt Penedès. Després de mesos de suor, de batallar contra la sequera i de mirar el cel amb por, la recompensa ha estat la de sempre: 40 cèntims el quilo. Una xifra que no cobreix ni els costos bàsics de producció, una humiliació constant que el sector pateix des de fa dues dècades. Aquesta és la realitat que ha destapat una colpidora anàlisi feta pública pel compte Guillem Dels Comptesclars (@Comptesclares), que posa xifres i rostre a la lenta agonia del camp català. [1,]
Mentre les ampolles de cava i vi omplen els prestatges dels supermercats amb preus a l’alça, els qui aixequen la collita s’enfronten a la pobresa estructural. Segons les últimes dades de l’Idescat, els increments de renda més baixos de tot Catalunya —per sota d’un miserable 1%— es concentren precisament a l’Alt Penedès, el Priorat, l’Alt Camp i el Berguedà. La paradoxa és sagnant: la comarca que va fer multimilionàries unes quantes famílies fa dècades que no s’enriqueix. S’ha quedat quieta, congelada en el temps, veient com el valor de la seva feina s’evapora.
La lletra petita de l’abús: preus de saldo i “trampes” en els contractes
El preu de 40 cèntims per quilo és especialment sagnant si es compara amb els informes oficials. Segons els estudis de costos elaborats per l’Institut Català de la Vinya i el Vi (INCAVI) i el CREDA, el cost real de produir un quilo de raïm per al cava se situa actualment entre els 0,53 i els 0,56 euros/kg. El pagès, per tant, treballa directament a pèrdues, violant l’esperit de la Llei de la cadena alimentària. [1]
A més, les organitzacions agràries com Unió de Pagesos o l’Associació de Viticultors del Penedès (AVP) denuncien l’existència de “fórmules enganyoses” i clàusules abusives imposades pels grans cellers compradors:
- El preu “fictici”: Molts cellers anuncien públicament que mantenen preus nominals més alts, però només per a una part del raïm contractat (per exemple, el 70%). [1,]
- El saldo del 30% restant: El percentatge sobrant es liquida a preus de misèria absoluta, que en alguns casos arriben a fregar els 0,12 euros per quilo, forçant un preu mitjà final totalment ruïnós.
1/
Aquest matí, en algun poble del Penedès, un home de 60 anys ha carregat 3.000 quilos de raïm. Es temps de verema.Li han ofert 40 cèntims el quilo. Un sou de mileurista per tres mil quilos de raïm que ha tardat un any en conrear, cuidar i veremar.
Produir-los li’n costa 55…
— Guillem Dels Comptesclars (@Comptesclares) August 18, 2026
Subvencions públiques: milions per als de dalt, engrunes per als de baix
Mentre el petit productor s’asfixia, el flux de diner públic no s’atura, però el seu repartiment és profundament desigual. Els fons destinats a la promoció del vi i el cava, especialment les ajudes de l’Organització Comuna de Mercats (OCM) per a l’exportació a tercers països, han estat històricament monopolitzats per les grans estructures empresarials. [1]
Les dades oficials confirmen que els dos gegants del sector es van arribar a repartir el 62% del total de les ajudes públiques destinades a l’exportació de vi a països de fora de la Unió Europea. S’utilitzen milions d’euros dels contribuents per obrir mercats i abaratir l’ampolla a l’estranger, mentre es mantenen zero instruments per regular o garantir que una part d’aquests beneficis repercuteixi en el preu final pagat a la pagesia que sosté la terra. [1, 2]
El desembarcament de les multinacionals sense lligams amb el territori
Aquesta devaluació deliberada de la matèria primera va facilitar un canvi històric en la governança del Penedès: el desmantellament i la venda de les dues grans empreses familiars i centenàries de la comarca a multinacionals i fons de capital risc globals.
| Empresa Centenària | Any de venda | Nou Propietari Multinacional | Perfil del Comprador |
| Freixenet | 2018 | Henkell | Gegant alemany del sector dels escumosos. |
| Codorníu (Raventós Codorníu) | 2018 | Carlyle Group | Fons de capital risc nord-americà especialitzat en la reestructuració d’actius per maximitzar el benefici a curt i mitjà termini. |
Amb la pèrdua d’aquestes dues joies de la corona, els centres de decisió s’han desplaçat a Frankfurt i Nova York. Les noves direccions executives, lliures dels lligams històrics, emocionals i familiars que mantenien els anteriors propietaris amb les generacions de viticultors del Penedès, prioritzen exclusivament la rendibilitat financera de cara als seus inversors. El territori s’ha convertit en una mera fàbrica de matèria primera barata, buidant la sobirania agrària del país i accelerant la destrucció de l’ecosistema local.
La mort de l’ofici i la fugida dels joves
Quan el camp no dona per viure, la conseqüència no és teòrica: és un fet físic. El pagès plega. El relleu generacional s’ha trencat de forma gairebé irreversible. Els fills dels viticultors ja no hereten les vinyes; estudien, marxen a les ciutats i acaben treballant de comptables en polígons industrials, gestionant factures i l’IVA d’empreses alienes a la terra. L’ofici més antic de la comarca esdevé un camí directe cap a la precarietat, forçant l’exili rural de tota una generació. [1]
Preus baixoa al País Valencià
🍇 Preus de 0,25-0,30 €/kg per al raïm en l’inici de la verema? @UnioLlauradora reclama preus justos, transparència i compliment de Llei de la Cadena, a més d’ajudes i mesures.
El futur del vi no pot construir-se sobre la pèrdua del viticultor.
+ info: https://t.co/GAxlyeqV1R pic.twitter.com/c4HrM0MKin
— La Unió Llauradora i Ramadera (@UnioLlauradora) August 14, 2026
Vinyes abandonades: el combustible dels nous incendis
La crisi del preu del raïm ha deixat de ser un problema exclusivament econòmic per esdevenir una emergència climàtica i de seguretat nacional. Les vinyes que ja ningú treballa s’abandonen, s’arrenquen i acaben sent devorades pel bosc. El mosaic agrari tradicional —aquella alternança de camps i arbres que actuava com a tallafocs natural— està desapareixent a marxes forçades.
El resultat és una massa forestal contínua, densa i sense gestionar. Els experts adverteixen que els pitjors incendis, els anomenats de sisena generació, no es poden apagar amb més camions de bombers ni més avions cisterna. Aquests focs ferotges es combaten amb paisatge viu. En un context de canvi climàtic i de desertització galopant, la fallida econòmica del viticultor és, literalment, l’espurna que amenaça de cremar el futur de tot el territori.
Al final, la crisi del Penedès i el Priorat transcendeix el sector del vi i del cava. Retrata un país que ha acceptat implícitament una premissa perversa: que el valor i el sacrifici el posi sempre el de baix, i els guanys els cobri sempre el de dalt. Una equació que funciona fins que el de baix es cansa, plega i deixa la terra buida.
Mentre el viticultor català es desagna cobrant 40 cèntims per quilo, els mercats dels països de l’entorn operen en una galàxia comercial completament diferent que demostra que el sector pot ser altament rendible si es protegeix el productor. El cas més flagrant és el de la Xampanya, a França, on el preu mitjà del quilo de raïm es paga de forma regulada a un mínim de 6,20 euros/kg, podent arribar a superar els 8 euros/kg en les parcel·les de màxima qualitat o Grand Cru. Això suposa una retribució fins a quinze vegades superior a la que reben els pagesos de l’Alt Penedès per un esforç i un procés d’elaboració idèntics. Fins i tot en regions de vins tranquils de l’Estat, com la Rioja, o en zones d’escumosos de gamma mitjana com el Prosecco italià, els llindars de compra es mantenen sistemàticament per sobre dels costos de producció. Aquesta asimetria europea deixa en evidència que la misèria de la vinya catalana no és un problema de manca de mercat global, sinó el resultat d’un model extractiu dissenyat per enriquir els grans fons d’inversió estrangers a costa d’asfixiar estructuralment el quilòmetre zero. [1, 2, 3]
