L’onada d’exaltació nacionalista que ha acompanyat els darrers èxits de la selecció espanyola de futbol no és un fenomen purament festiu ni espontani. Ha estat l’esquer de l’enèsima ofensiva assimilacionista de l’Estat, una maquinària perfectament greixada que busca colonitzar l’espai públic, mediàtic i mental de Catalunya, Euskadi i Galícia. Tanmateix, la recepta per fer-hi front no ha estat la mateixa arreu. Mentre que en territori basc la resposta civil i política ha mantingut la dignitat, a Catalunya s’ha constatat una abdicació sagnant de l’independentisme institucional, que ha passat de la mobilització permanent a la submissió més absoluta.
El contrast comença a ser un mirall incòmode però necessari. A Euskal Herria, el teixit polític i social ha combatut activament la normalització de la selecció espanyola als seus carrers i estadis, entenent que l’esport és una trinxera clau per a la supervivència d’una nació sense estat. A Catalunya, en canvi, s’ha imposat una desídia estructural. L’oasi autonòmic ha anestesiat les principals estructures d’un país que, fa no gaire, omplia estadis i pavellons per reclamar la seva veu al món.
Aquesta renúncia té noms, cognoms i responsables directes. La històrica Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes, motor indispensable de la conscienciació nacional, ha estat desmantellada de facto davant el silenci còmplice de la classe política. Per la seva banda, la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) ha abandonat la vocació reivindicativa per lliurar-se exclusivament al negoci de la gestió i a la burocràcia acomodatícia. En paral·lel, l’entramat civil i institucional ha girat l’esquena a la causa: entitats com Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i el Consell de la República han esborrat les seleccions nacionals de la seva agenda mediàtica i estratègica, relegant l’esport a l’oblit com si fos una relíquia del passat. Un greu error que toca rectificar.
Tenir seleccions catalanes oficials i reconegudes internacionalment no és una qüestió secundària ni un mer complement folklòric; és una eina clau de sobirania, reconeixement diplomàtic i autoestima col·lectiva. Per això, els partits polítics —Junts, ERC i la CUP— han de posar fi a la seva passivitat. El reconeixement internacional de les seleccions catalanes s’ha de convertir, de manera immediata, en una línia vermella i en un punt clau innegociable de qualsevol negociació amb el govern d’Espanya. No es poden rebre vots a Madrid de franc, ni signar acords d’estabilitat política, mentre es permet l’asfíxia de la nostra identitat a les pistes i als estadis.
Cal fer una crida contundent a refundar aquest combat des de la base, a treballar amb honestedat i a exigir que l’oficialitat esportiva torni al centre de la negociació política d’alt nivell. Si els partits i les entitats clau continuen abdicant dels seus espais de resistència i relegant les seleccions a una demanda oblidada, acabaran regalant la victòria definitiva a l’assimilació de l’Estat.
Postdata: Cal recuperar de manera urgent la Plataforma Pro-Seleccions Esportives Catalanes. Aquesta reactivació s’ha de fer des de l’honestedat, l’altesa de mires i desfeta de personalismes o lluites de protagonisme que tant de mal han fet al moviment. L’objectiu és únic i clar: posar-se a treballar immediatament per ser absolutament contundents i intransigents amb les demandes d’oficialitat de l’esport català.
