Dimarts, 7 de juliol de 2020 - Edició 712
La República

Fins quan els polítics “independentistes” imitaran els polítics espanyols?

com és possible que tot i compartir govern, presó (JxCat i ERC) i exili (CUP), els dirigents polítics de l’independentisme sigui incapaços d’ajuntar esforços, de compartir estratègies i de recuperar la unilateralitat, única forma i manera d’alliberar-nos d’Espanya?

Jaume Sastre
Jaume Sastre 16/05/2020
Vista general de la primera reunió de la taula de diàleg entre el govern espanyol i els representants del Govern i el Parlament de Catalunya al Palau de la Moncloa el 26 de febrer del 2020

Els espanyols són un poble caïnita, una nació que viu en una guerra civil permanent des de temps immemorials. El que està passant a Madrid ara mateix, maig de 2020, amb el PSOE-Podemos al govern de l’estat i el PP i VOX al govern de l’Ajuntament i de la comunitat autònoma de Madrid, és una mostra més de la ràbia, de l’odi atàvic i visceral que es tenen mútuament els espanyols — «las dos Españas», com deia Antonio Machado– entre si. Que en ple Estat d’Alarma i milers de morts provocats pel Covid-19, els dirigents del PP i de VOX (Díaz Ayuso, Pablo Casado, Santiago Abascal, Martínez Almeida…) incitin la població a sortir als carrers de tot Espanya a fi de manifestar-se contra el govern presidit per Pedro Sánchez demostra fins a quin punt els espanyols porten dins l’ADN els virus i els bacteris de l’autodestrucció. El fet que ni tan sols una pandèmia universal que devasta el món com la del coronavirus no sigui capaç de provocar la unitat d’acció entre la dreta i l’esquerra espanyoles, entre els monàrquics i els republicans espanyols, hauria de fer pensar als dirigents polítics de les colònies. Com s’encarrega de demostrar la història d’una forma reiterada i irrebatible, a Espanya, només hi ha una cosa capaç d’unir la voluntat dels espanyols, des del colpista i genocida Franco Franco al president de la II República Espanyola, Manuel Azaña; i no és altra que la catalanofòbia, el racisme, la supremacia que s’autoatorguen respecte als països que han conquistat, l’odi forassenyat contra els Països Catalans i la decisió d’impedir com sigui  la independència de les colònies.

Per altra banda, la situació a les colònies no és molt diferent a la de la metròpoli ja que és un signe distintiu del colonitzat imitar els pitjors defectes del colonitzador, fer-ne seguidisme, assumir-ne la visió etnocèntrica del món i copiar-ne la llengua, la cultura i els costums. És cert que a Catalunya hi ha ara un govern d’unitat nacional president per Quim Torra i format per JxCat i ERC però en realitat aquesta unitat és falsa, postissa i de circumstàncies. Com no podia ésser d’altra manera, 305 anys de colonització mental i d’ocupació militar espanyola no han passat debades.

Des de l’octubre de 2017, una pregunta que ens fem molts d’independentistes indignats amb l’actuació dels nostres polítics és: com és possible que tot i compartir govern, presó (JxCat i ERC) i exili (CUP), els dirigents polítics de l’independentisme sigui incapaços d’ajuntar esforços, de compartir estratègies i de recuperar la unilateralitat, única forma i manera d’alliberar-nos d’Espanya?

Bé idò, ací teniu la resposta a què he arribat: no hi ha res més típicament espanyol que posar per damunt dels interessos de la nació i del poble els interessos de família (els Borbons), els de casta (militars, jutges, advocats de l’estat, policies, guàrdia civils…), els de partit, els de classe social (IBEX-35), els de secta i els de la figurera personal. Ni més ni pus. Conclusió: la gran majoria de polítics que s’autoproclamen «independentistes» han demostrat amb els fets que estan incapacitats per fer la independència perquè no han cremat les naus, no han saltat el mur de les presons mentals, no s’han desconnectat mentalment d’Espanya, són espanyols, se senten espanyols, es comporten com els polítics espanyols i el seu marc referencial, polític i mental és Espanya. Per això, en comptes d’allunyar-se’n com qui fuig de la pesta bubònica, s’impliquen en els afers interns i en les disputes caïnites d’Espanya, fet que automàticament afebleix la cohesió interna de Catalunya, condició indispensable per segar les cadenes de l’esclavitud.

Com a ciutadans, està en les nostres mans canviar aquesta situació eixorca i desesperant deixant de votar aquells polítics que amb els fets han demostrat reiteradament des de l’octubre de 2017 que no se creuen el que diuen i han posat per davant de la nació els seus interessos espuris i inconfessables.

 

 

 

 

Relacionats