Una noia, una gosseta i jo.

Una de les meves filles, la gran, té una gosseta de la raça Terrier Yorhshire, bellugadissa i enjogassada com cap altra —la gosseta, no la filla—  i, malgrat tenir una vida de nyany, caca i son, de tant en tant protesta bordant amb veueta de tiple. També té reivindicacions a fer. És ben bé allò que diuen: que la mar com més té més brama. Li agrada que l’amoixin. És una joguina vivent! Li diuen, ‒li diem‒ Timba i és més afectuosa i més agraïda que algunes persones.
Es veu que és una raça tan delicada que per mantenir-los en perfecte estat de salut s’han de sotmetre a una dieta molt estricta que ens priva del goig de donar-li alguna llaminadura de tant en tant. Sort que no la veig gaire sovint perquè no sé si seria capaç de seguir unes normes tan austeres. Té uns ullets com dos botonets d’atzabeja, lluents i penetrants com un estilet.
L’altre dia vaig coincidir a l’ascensor amb una noieta que portava als braços un exemplar igual al de la meva filla; amb la poteta reclamava la meva atenció i no em vaig saber estar de complaure-la de manera que vaig preguntar, a la noia:
‒Perdoni, que puc fer-li una festeta?
            La noia, amb satisfacció em va dir que sí, de manera que sense pensar-m’ho dues vegades, amb molta suavitat, vaig fer una moixaina a la galta de la noia, la qual em va mirar molt sorpresa. Immediatament vaig voler deixar les coses clares:
‒Perdoni, però no em pot negar que abans li he demanat permís, eh?‒La noieta va esclafir la rialla bo i dient-me:
‒Sí, ja ho sé, però, em pensava que es referia a la gosseta.
‒Dona, la gosseta és molt eixerida, però, posats a triar…●