Un cop d’ull als inicis de la crisi.

Amb tot aquest gran desordre bancari que estem vivint m’ha vingut a la memòria una conversa, ‒informal, però, alliçonadora‒ que vaig mantenir amb un directiu d’una entitat d’estalvi catalana amb qui vaig coincidir en un hotel de Madrid a finals de la dècada dels anys 70. Gràcies a aquesta fortuïtat vaig enriquir una miqueta els meus minsos coneixements sobre el modus operandi  de les institucions de crèdit i estalvi del nostre país. A instàncies d’una pregunta meva m’explicà, l’esmentat directiu, que el Banco d’Espanya en qualitat de banc central controlava les entitats creditícies i regulava el seu funcionament. Em deia que una de les mesures emprades limitava la xifra global del crèdit a concedir de manera que mai podia superar el 80%  del total dels béns aliens que tenien en dipòsit. Em va semblar una mesura molt sensata i lògica.  
Anys després tres factors prou importants varen fer variar aquestes normes; primer les tècniques financeres americanes, segon el mercat de l’estat del benestar que cada vegada demanava més llibertat de moviment dels diner, més màniga ample i tercer la insistència de caixes i bancs sol·licitant un camp operatiu més ampli, més lliure per a poder atendre la creixent demanda de diner. A partir d’aquí es va començar a fer ulls grossos i l’oferta de crèdits i hipoteques a llarg termini, va omplir el mercat. proliferant de tal manera que va fer créixer, encara més, l’ànsia de compra de béns immobles sobretot entre el sector més jove de la societat. Es podria dir que la nova situació de mercat oferint diner fàcil va tenir un èxit rotund.
Sóc conscient  que  no és igual jutjar els fets del dia a dia que jutjar-los anys més tard coneixent els resultats i les conseqüències que han tingut. Vegem, doncs, què va portar i per què, al pas del anys, aquella desmesurada alegria, aquella oferta de diner fàcilment abastable.        
1.   Caixes i bancs varen esgotar els recursos propis i varen acudir al crèdit per a poder continuar un negoci tan lucratiu.
2.    Varen sobrevalorar el preu dels immobles per a poder concedir quantitats més substancioses.
3.    Varen haver d’allargar els terminis fins extrems forassenyats (40 anys) a fi de poder complaure a una clientela de poder adquisitiu més baix que fins aleshores era un simple espectador. Aquesta forassenyada barreja només podia conduir al caos. 
L’única explicació que es deixa entreveure en tot aquest maremàgnum és  que es va confiar exageradament en poder tapar el forat amb els molt sucosos beneficis que s’obtenien, però. els càlculs varen fallar. Les entitats de crèdit no han pogut fer front als seus deutes, de la mateixa manera que hi ha famílies que no poden atendre el pagament de les seves hipoteques.
Naturalment hi ha altres causes complementàries les qual, afegides a les esmentades ha fet explotar la bombolla. Aquí teniu la crisi segons el meu criteri, servida en forma de factura la qual tu i jo i tots els ciutadans estarem pagant durant molts anys.