Arran de la noticia de no empadronar els immigrants il·legals, Vic va estar a les portades de diferents mitjans de comunicació i a la boca de tothom. D’això ja en fa uns quants dies. Sembla que els problemes només són importants quan la gent de fora en parla. Però, què ha passat a Vic des de llavors?
Els primers dies la ciutat va fer un gir. Regnava el silenci, la gent s’intercanviava mirades de desconfiança, el diàleg havia perdut protagonisme. Jo, com a vigatana que sóc, no puc negar que hi ha un abans i un després. Des de l’entitat, que hauria de donar receptes de com conviure en pau, ha distribuït odi entre els ciutadans. La gent busca culpables de la seva situació econòmica, entre altres problemes, per separat en comptes de trobar una solució fent pinya.
Recordo molts comentaris com aquests: ‘Ja som molts’, ‘No hi ha feina per a tots’, ‘Ara la sanitat està col·lapsada’ i podria continuar fins a l’infinit. A pocs se’ns ha passat pel cap que la sanitat està a rebentar perquè som més ciutadans, el nivell de vida ha pujat, l’esperança de vida és molt alta, hi ha manca de recursos i, sobretot, falta personal sanitari. I qui no ho vegi clar el convido a passar una tarda al servei d’urgències de Vic.
Durant aquests última dies tinc unes sensacions estranyes. És com si tots plegats esperéssim que passés alguna cosa, que les coses han de canviar i estem a l’aguait de què passarà. De totes maners no detecto el mateix allunyament del principi, serà que Vic està recuperant la normalitat del principi? Serà que estem passant un moment de transició i reflexió? Com tot, el temps ho dirà. Mentrestant hem de sobreviure al que en pugui caure a sobre.
