Dimarts, 6 de desembre de 2022 - Edició 1594
La República

Tenir cura del malalt

Les infermeres no curem el malalt. Les infermeres tenim cura del malalt, que no és ben bé el mateix. En tot cas, nosaltres col·laborem a curar. Tenir cura és molt […]

Laila Karrouch 01/04/2010

Les infermeres no curem el malalt. Les infermeres tenim cura del malalt, que no és ben bé el mateix. En tot cas, nosaltres col·laborem a curar. Tenir cura és molt més complex. S’ha tenir en compte molts aspectes de la persona, el conjunt, el tot, la part bio- psico- social de cadascú: la malaltia de base, amb qui viu, si surt a passejar, si té amics, si disposa de suport emocional… És a dir, no és només controlar la pressió arterial i mirar la temperatura. Bé, això és el que els mestres ens han intentat ensenyar a la universitat durant els tres anys de carrera.

Hi ha una assignatura en concret, molt interessant, anomenada infermeria geriàtrica. És anual i hi ha qui diu que és una assignatura fàcil i avorrida perquè només cal aplicar el sentit comú. Et parla de la persona quan es fa gran, les necessitats i les moltes mancances que té, com podem fer-li la vida més fàcil i ajudar-la a superar petits obstacles de la vida quotidiana. És una assignatura que va més enllà de la ciència. Parla de les persones i dels cuidadors i cuidadores, d’aquestes persones que no sempre són infermeres però en la majoria de casos són dones.

Hi ha altres assignatures, que van pel mateix camí que l’anterior, també força interessants i que poden ser més o menys avorrides. totes prioritzen la persona, els familiars,els amics…

Ara estic treballant, intento aplicar la teoria i passar a la pràctica. La veritat és que és molt més gratificant, a part de la recompensa econòmica mensual, perquè estic cara a cara a la realitat, amb el contacte humà que és el que sempre he volgut fer.

Em sap molt greu per alguns professors perquè molta teoria no la podré aplicar mai, es quedarà en teoria i prou. Massa teoria per aplicar en poc temps. La majoria de vegades no dono a l’abast. Fins i tot hi ha dies que deixo al pacient o familiar amb la paraula a la boca perquè no tinc aquells minuts que em demanen i que la universitat diu que hem de dedicar. Llàstima, sento molta llàstima perquè tinc la sensació de fer les coses malament. Hi ha qui ho entén i espera el seu torn pacientment i hi ha qui et fot el moc perquè fa molta estona que espera. Prefereixo les queixes, amb motiu o sense, a haver de córrer i cometre errors que em poden marcar tota la vida ja que treballo amb persones i no en un forn de pa on si confonc una barra de mig amb una de quart no pot passar gaire res.