Ser mare és la cosa més meravellosa que pot existir i que he experimentat mai i exercir la professió que sempre havia somniat, em realitza com a persona però,compaginar les dues coses, és complicat.
Avui en dia, les dones que volem ser mares i seguir amb la feina que fèiem abans de ser-ho, ens trobam amb diverses complicacions que dificulten la nostra labor en ambdós casos.
Els primers anys de vida d’un infant són molt importants per al futur del mateix i per als propis pares novells que s’estrenen en aquesta nova labor i voldrien dedicar-li tot el seu temps i fer-ho de la millor manera possible. A part, són els anys de més dependència, per part del petit, ja que necessita una atenció constant.
En el meu cas, encara no em puc queixar si em compar amb altres mares, perquè quan va néixer el petit, vaig tenir una baixa de sis mesos en els quals m’hi vaig dedicar de ple. Baixa que trob, per altra banda, insuficient. Si la maternitat és considerada una cosa tan important, hauríem de rebre més ajudes perquè es fa complicat compaginar-ho tot. Hauríem de poder gaudir d’un any de baixa remunerada, com a mínim. Això no té res a veure amb el fet que m’agradi més o manco la meva feina, ja que a mi m’apassiona i em dóna vida, però el petit que ha arribat al món requereix tot aquest temps. També depèn de la situació personal de cada família, de la disponibilitat que tenen els familiars pròxims per poder guardar-lo. En el meu cas, quan vaig acabar el període de baixa per maternitat, el petit va quedar amb els padrins materns, és a dir, amb els meus pares. Va anar molt bé i va ser una experiència enriquidora per ambdues parts, però i si no hagués tengut ningú amb qui deixar-lo? L’hagués hagut de dur a una escoleta, amb els perills que això suposa, ja que el primer any de vida ho agafen tot i, si tenim en compte que quan s’acaba la baixa només té sis mesos, hem de ser conscients que agafar constipats pot ser molt més greu que quan és més grandet. I tot això sense comptar amb la gent que té problemes econòmics i no es pot permetre ni pagar una escoleta.
El problema amb el qual ens trobam ara és, una vegada el petit té un any i mig, que es posa malalt cada dos per tres, ja que ho agafa a l’escoleta i, per circumstàncies personals, segons quines temporades, no tenim ningú amb qui deixar-lo. Què feim? Idò un dia, deixa la feina el meu marit i un altre dia, la deix jo. Però això ens crea un estrès que hauria de ser innecessari i repercuteix, de manera negativa, en les nostres feines respectives.
Per això el títol de l’escrit, ser mare i treballadora a la vegada és complicat, però som conscient que encara ho podria ser més.
Voldria acabar l’escrit dient que tot això no enfosqueix per res l’experiència de ser mare, és el millor que m’ha passat a la vida.
