Ahir la Fundació Irla va lliurar el premi Francesc Macià a Joaquim Nadal per la seva trajectòria política, un bon moment per recordar la seva tasca en la pèrdua de les caixes catalanes
La desaparició del teixit financer autòcton de Catalunya no va ser només el resultat d’una tempesta macroeconòmica perfecta, sinó també de la negligència, la inacció i el càlcul polític partidista. Més d’una dècada després del col·lapse del model de caixes d’estalvis, l’anàlisi de la gestió del darrer govern del Tripartit deixa en evidència el trist i determinant paper de dos dels seus pesos pesants: el conseller d’Economia, Antoni Castells, i el titular de Política Territorial i home fort a Girona, Joaquim Nadal.
Tots dos van exercir com a espectadors de luxe —i, en alguns casos, com a cooperadors necessaris— de la mort d’unes entitats que gestionaven una tasca financera de proximitat i l’Obra Social de milions de ciutadans.
🏆 #NitIrla 2026 👉 En la categoria individual, el Memorial Macià és per a @quimnadal per la seva llarga trajectòria com a figura prominent de la política catalana, i per la seva faceta acadèmica i intel·lectual pic.twitter.com/1mCp21rWAk
— Fundació Irla (@FundacioIrla) June 20, 2026
Castells: la conselleria que va mirar cap a un altre costat
Com a màxim responsable de les finances de la Generalitat, Antoni Castells disposava de plenes competències d’inspecció, control i sanció sobre les caixes catalanes. Malgrat els senyals d’alarma evidents que indicaven que entitats com Caixa Catalunya, Caixa Laietana o Caixa Penedès s’estaven lliurant a una exposició immobiliària temerària, el departament de Castells va optar per una passivitat clamorosa.
La Conselleria d’Economia no només no va frenar els abusos, sinó que va permetre la col·locació massiva de participacions preferents a clients minoristes, en un intent desesperat de capitalitzar unes entitats ja sentenciades. Quan la crisi va esclatar, la recepta de Castells va ser la improvisació: impulsar fusions forçades que només van servir per sumar debilitats i multiplicar el volum del rescat públic. Finalment, la seva gestió va claudicar davant el procés de centralització dissenyat pel Banc d’Espanya, entregant el control del mapa financer català sense oposar cap resistència política real.
Nadal: el sacrifici de Caixa Girona pel control territorial
Si el paper de Castells es defineix per la inacció supervisora, el de Joaquim Nadal a les comarques gironines s’explica des del càlcul polític i el tacticisme. Nadal, figura omnipotent de la política gironina, va tenir una responsabilitat directa en el destí de Caixa Girona.
Quan es va plantejar una gran fusió de caixes comarcals per intentar salvar l’entitat, el recel territorial i el temor dels poders locals vinculats al PSC a perdre quotes de poder polític van fer descarrilar l’operació. Nadal va pressionar per treure Caixa Girona d’aquella xarxa de seguretat, deixant-la a la intempèrie. Quan la realitat numèrica va fer insostenible la viabilitat de la caixa gironina, es va orquestrar una operació de desguàs cap a La Caixa, intentant desviar qualsevol responsabilitat política per salvar les sigles i la pròpia imatge pública abans de les eleccions.
Un buit històric irrecuperable
El resultat de la gestió d’aquells anys va ser catastròfic. Catalunya va perdre l’accés a una banca de proximitat i arrelada al territori, es van destruir milers de llocs de treball i es va desmantellar una Obra Social històrica. Mentre els directius de les entitats feien fallida cobrant indemnitzacions milionàries amb el vistiplau administratiu, els responsables polítics del moment es desvinculaven d’un col·lapse del qual n’eren plenament corresponsables per acció o per omissió.
- El veto per “gelosia territorial” i control de la quota política
L’any 2009, en plena sacsejada de la crisi financera, es va dissenyar una xarxa de seguretat per a les caixes comarcals catalanes. Caixa Girona va pactar integrar-se en un procés de fusió amb Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu (grup que posteriorment esdevindria Unnim). Tot estava signat i aprovat pels respectius consells d’administració.
No obstant això, a l’últim minut, Joaquim Nadal i el nucli de poder del PSC de Girona van dinamitar l’acord. El motiu real no va ser de viabilitat econòmica, sinó la “gelosia de campanar” i la por a perdre pes polític:
- Es negaven de ple a acceptar que la seu operativa i el control de la nova entitat unificada es desplacessin cap al Vallès.
- Preferien mantenir el control local absolut de l’entitat (i els seus càrrecs i prebendes associades) abans que sotmetre’s a una estructura on Girona fos minoria.
- Sota aquesta pressió política asfixiant, el consell d’administració de Caixa Girona es va fer enrere el desembre del 2009, desmarcant-se de la fusió en un acte de suïcidi financer indueix per la política.
- Deixar l’entitat a la intempèrie en el pitjor moment
En sortir de la fusió a quatre, Caixa Girona va quedar completament aïllada, afeblida i desprotegida enmig d’un mercat financer implacable i sota la lupa del Banc d’Espanya. L’argument polític que Nadal i el seu entorn defensaven —que l’entitat podria “continuar en solitari com la gran caixa de les comarques gironines”— va resultar ser una falsedat irresponsable.
Els indicadors de morositat de l’entitat (que s’enfilaven per sobre del 5% per culpa de la seva exposició al sector immobiliari) i les noves exigències de capital de l’Estat feien impossible la seva supervivència en solitari. Havent rebutjat l’únic vaixell de salvament comarcal disponible, l’entitat es trobava abocada al col·lapse.
- L’operació de “desguàs”
Davant la imminència de la fallida, i per evitar el cost electoral que suposaria una intervenció directa de l’Estat en plena campanya dels socialistes catalans, Nadal i el Govern del Tripartit van haver d’improvisar una sortida d’emergència.
Es va activar el que es coneix com l’estratègia del desguàs: es va pactar de forma exprés l’absorció total per part de La Caixa.
- No va ser una integració en igualtat de condicions, sinó una absorció total que va esborrar per complet la personalitat jurídica, el logotip i la independència de Caixa Girona.
- Per salvar la cara públicament, els responsables polítics van presentar l’absorció com “un acte de generositat de La Caixa” i una “aliança estratègica”, intentant amagar el fet que havien lliurat l’entitat local sense condicions.
- El preu de salvar el desgast de les sigles polítiques va ser caríssim per al territori: el tancament immediat de 150 sucursals, l’acomiadament i prejubilació de centenars de treballadors i la desaparició fulminant d’una Obra Social que finançava el teixit cultural i d’ajuda social de la província.
En lloc d’exercir com un defensor públic de la continuïtat del patrimoni gironí, la gestió de Nadal va suposar anteposar el control del poder local i el tacticisme de partit a la viabilitat de l’entitat. Quan el seu propi pla va fracassar, va certificar la mort de Caixa Girona en un despatx a Barcelona, completant un dels capítols més trists i silenciats de la història econòmica del país.
