Parlar d’immigració, moltes vegades, es fa pesat. Cal dir, però, que no és un tema que passi de moda, és una realitat, almenys per a les persones que som d’un altre país d’origen i que sempre som i serem considerats immigrants.
Als anys vuitanta, a Osona, vàrem començar arribar els primers immigrants procedents del nord d’Àfrica. Teníem la imatge d’una Europa que no encaixava gens amb la realitat. Ens pensàvem que tot seria bufar i fer ampolles, però no va ser així. Vàrem descobrir un món diferent al nostre, diferent en molts sentits. Com qualsevol persona que fa un canvi important a la seva vida, ens vàrem sentir estranys. Vàrem descobrir les persones, els paisatges, el clima -al qual encara no m’hi he acostumat- la llengua, la cultura. ..tot. Llavors vàrem començar a “integrar-nos” a la nostra manera (ja que no tothom entén integració de la mateixa manera), a sentir que formàvem part de la societat.
La veritat era que les coses es van simplificar molt més : les persones que ens coneixien ens miraven d’una altra manera, ens donaven un cop de mà quan ho necessitàvem.
A vegades em preguntaven d’on era i jo responia: ‘Sóc catalana’. Així ho sentia. Alguns ho entenien i altres em continuaven veient com una immigrant
El problema més important va arribar amb el primer viatge de tornada al Marroc. El primer parent que va córrer a abraçar-me em va dir ‘benvinguda, espanyola!’. Vaig dubtar entre fer-li un petó d’enyorança o estrènyer-li el coll entre les meves mans de tanta fúria que es va apoderar de mi. Era evident que la gent del meu país no em tornarien a veure mai més de la mateixa manera, res tornaria a ser com abans.
Va ser llavors quan vaig pensar que vagi on vagi i sigui d’on sigui sempre seré immigrant per uns i emigrant pels altres.
Amb els anys he arribat a la conclusió que jo seré com vull ser: catalana d’origen marroquí i intentar fer veure les coses a la meva manera seria una pèrdua de temps ja que no tothom té clar d’on és i d’on deixa de ser.
