S’ha parlat molt durant aquests dies de Setmana Santa dels quatre mil joves anglesos concentrats a Salou, en una mena de meeting o reunió d’universitaris que, segons diuen, combinava l’esport matiner amb la festa i la gresca nocturna. Suposo que el tema s’allargarà i donarà joc uns quants dies més, atès que una segona tanda de joves anglesos disposats a passar-ho bé ocuparà aquesta setmana el lloc que han deixat buit els turistes convencionals de Setmana Santa.
No cal dir que la major part de les opinions que s’han pogut llegir en relació amb aquesta concentració juvenil han estat negatives. Molts columnistes sostenen que això representa perpetuar un model turístic indesitjable que contribueix molt poc al foment del turisme de qualitat pel qual un país com el nostre ha d’apostar. Subscric bona part de les opinions expressades en aquest sentit, però l’episodi de Salou permet anar una mica més enllà i reflexionar sobre què volem dir quan parlem de qualitat en matèria de turisme. O sigui, tractaré d’aportar algunes reflexions sobre aquest concepte que en una bona mesura ja estan contingudes en el Pla Estratègic del Turisme a Catalunya que aplica la Generalitat.
La primera: el turisme és avui un fenomen de masses. Hi ha al món uns mil milions de persones que practiquen una forma o altra de turisme. Això vol dir que és una pràctica que s’ha democratitzat i que sortosament ja no és exclusiva de les élites i les classes acomodades, tal com ho ha estat durant pràcticament tota la història. Durant segles, i fins que no es van generalitzar les vacances pagades a mitjan segle XX, només una molt exigua minoria de la població podia gaudir del repòs, de l’oci creatiu, dels viatges de plaer, del coneixement dels millors museus i la contemplació de les grans obres d’art.
Segona: És evident que aquesta democratització és en si mateixa un fet positiu, equiparable fins i tot a una conquesta social més. En tot cas, el dret al repòs i les vacances i a disposar de temps lliure i recursos per viatjar i gaudir de la cultura o la natura no es cap cosa nova sinó que ja el propugnaven els primers sindicats obrers del segle XIX i el principi del XX. Només cal llegir al geògraf Elisée Reclus i a Kropotkin –per no parlar de Pau Vila— per adonar-se’n. Això a Catalunya va arribar a la seva màxima expressió en el projecte de la “Ciutat de repòs i de vacances” que els arquitectes del GATPAC volien construir al delta del Llobregat en temps de la Generalitat republicana. Vistes les coses des d’aquesta perspectiva, el turisme s’ha d’entendre com una conquesta social més i, sobretot, com a una activitat noble, que enriqueix la persona i esdevé un element de civilitat.
Tercera: No hi ha dubte que la universalització del turisme afegida a l’eclosió del “low cost” té efectes indesitjables, com ara la qüestiò recurrent del “tot inclòs” i l’existència d’ofertes basades exclusivament en la trangressió i el “tot és permès”. Però el control de les males pràctiques i de les actituds molestes o incíviques és més un problema de legislació, d’ordenances i d’ordre públic que no pas un problema intrínsec del turisme. En tot cas, la democratització del turisme no es pot associar ni s’hauria d’associar amb la baixa qualitat, de la mateixa manera que la universalització de l’automòbil i la motorització general no s’associen a una baixa qualitat dels cotxes i els vehicles actuals, ans al contrari, l’utilitari d’avui té unes prestacions infinitament superiors al model més luxós de cinquanta anys enrere. I si se’m permet continuar amb aquest símil, l’hotel estàndard d’avui té probablement més comoditats que l’hotel més “glamurós” dels anys cinquanta.
Quarta i última: Qualsevol reflexió sobre el futur del turisme a casa nostra ha de precisar i definir molt bé el concepte de “qualitat”. Pel que he pogut constatar crec que hi ha una certa tendència a confondre “qualitat” amb luxe i exclusivitat, o almenys això es desprèn de molts articles d’opinió. I el luxe representa només un segment ínfim del gran mercat turístic que avui per avui s’adreça majoritàriament a les classes mitjanes urbanes de tot el món, des del treballador qualificat fins el funcionari, el mestre i el professional.
Catalunya té avui una indústria turística potentíssima la pervivència de la qual exigeix tenir una oferta basada en el luxe i l’exclusivitat, tal com passa amb la gastronomia, però bo i tenint present que aquests productes representen només una petita part del volum total del negoci turístic. Segons les previsions dels organismes internacionals més solvents és en el camp de les indústries de l’oci, el lleure i la cultura –i entre elles el turisme— on cal buscar els sectors econòmics de futur. La gran aposta consisteix en ser competitius i oferir estàndards fiables de qualitat en el gran mercat de les classes mitjanes urbanes. És aquí on la indústria turística pot desplegar tot el seu potencial.
