Podrits anys 50

Stokölm
Teatre Borras (Festival Grec)
Fins el 26/07
 

El teatre, com la resta d’arts, es reinventa dia a dia o si més no, ho hauria de fer. Em venen al cap molts renovadors de la dramatúrgia de tots els temps però n’hi ha un especialment important que la va liar molt grossa… John Osborne.

Aquest va inaugurar el moviment dels “Angry young man” i de fet, n’era ell mateix el màxim representant, bé, ell i la seva creació: Jimmy Porter protagonista de Look back in anger. Amb aquesta obra de 1956 Osborne revolucionà el teatre anglès dels 50. Un teatre de denúncia, on la ràbia vers l’injust sistema sociopolític vibrava sota cada paraula i on els personatges eren antiherois per a la hipòcrita societat burgesa de l’època. Jimmy Porter és el màxim representant d’aquest corrent. És un tipus que altra vegada fou combatiu a la seva manera, un burleta que es colava a les festes dels pijos per prendre’ls el pèl, algú que lluitava pel que s’estimava. Porter es converteix en aquesta obra en un home amargat, rabiós i sobretot impotent. Però la ràbia de Porter va més enllà de l’enuig, neix de la por. De la por de no saber-se capaç de superar els traumes del passat i sobretot, de no saber com encarar el futur.

El llenguatge de Jimmy Porter és violent i vulgar i aquells que no n’estudiïn la psicologia a fons el podrien veure com un maltractador que tot i estar completament boig per la seva dona, l’Alice, es comporta com un bèstia amb ella projectant-li tota la ràbia que du a dins.

Aquest és el panorama que Marc Martínez tria pel tercer espectacle de la companyia “Pla.tea social” que inaugurava amb Super Rawal i l’aclamada Le mani forti. No sé ben bé quin és el problema d’aquest muntatge, però n’hi ha un, això està clar. La idea d’adaptar l’obra als nostres dies amb un mobiliari sortit de IKEA però completament destrossat, és bona. De fet, la proposta és molt engrescadora i el director ho té molt clar. Però ha fallat i crec que els trets apunten a una única (o casi) direcció. Aquest Jimmy Porter no se’l creu ningú.

Però en fi, aquest tipus d’obres tan potents costen d’adaptar. És com posar-se a interpretar l’Standley Kowalsky de Tennessee Williams, a veure qui és el graciós. Crec que només pel fet d’haver recuperat aquest text Martínez ja s’hauria d’endur un aplaudiment. I pel que fa a l’obra…una més.