Per on tirarà el votant català? (14/06/2016)

Per on tirarà el votant català? (14/06/2016)
 
La independència està en crisis, o en dubte. Encara no podem distingir si només és una aspiració teòrica, ja que els independentistes són incapaços d’oferir un discurs prou coherent i convincent. Entre d’altres motius per les seves diferents prioritats que tenen, com s’ha demostrat en la darrera ensulsiada protagonitzada per la CUP.
 
En general, la campanya independentista està plantejada en negatiu: per a voler influir al Govern espanyol cal ésser autonomista i per coherència no caldria ni tant sols votar en les eleccions d’un legislatiu al qual serem sempre minoritaris. A més la gosadia i atreviment dels catalans no independentistes posa les coses encara més difícils: potser podem guanyar un estatus diferent dins de la “indissoluble nació espanyola” que ens permeti obtenir millores substancials (el “peix al cove” de CiU que ara volen brandar Ciutadans o el PSC).
 
La realitat dels mercats, en la integració europea, ibèrica i espanyola, no obstant això, deixa poc recorregut a aventures secessionistes, llevat que siguin per raons molt coherents d’identitat i construcció nacional. I fins ara, per raons demoscòpiques, no ha estat així, ja que el sistema democràtic obliga a traduir els drets dels pobles i les persones a majories legislatives, ens agradi o no. L’existència de l’ésser català, malgrat haver resistit la seva liquidació planificada per part de l’Espanya feixista i oligàrquica, després de la guerra civil, per exemple, amb tantes i tantes depuracions i execucions sumàries (fins i tot van construir un discurs intel·lectual, en part genocida, sobre “La falsa ruta” o la voluntat de llibertat dels catalans), continua en dubte. Els catalans, una vegada més, senten el pes de la pressió de l’Estat, i la indecència dels altres catalans complaguts amb les estructures espanyoles i les seves gents immigrades.
 
Al final, potser irònicament, els catalans no independentistes s’adonaran de la seva calamitat, ja que si bé resulten simpàtics als espanyols, i cauen en gràcia, la seva lleialtat a la terra els pot trair. Viuen i lluiten a Catalunya, i han de patir tot el que pateixen per la discriminació espanyola en infraestructures o en els costos de la vida, per això, segurament, algun dia obriran els ulls.  I no sols no veuran l’opció d’aprendre i parlar el català com una dificultat o una assimilació cultural, sinó com passa en els països escandinaus, com la millor manera de defensar un sistema de benestar i de protecció mútua. Però encara ara, tot plegat no s’acaba d’entendre d’aquesta manera, i la independència s’entén com una amenaça respecte Espanya i també com una complexitat afegida per a la vida quotidiana.
 
L’espanyolitat es provocadora i la catalanitat és discreta, sempre enfeinada. El territori independentista està fet de bona voluntat i d’entesa, àdhuc, de bon començament, de subordinació, i per ara, aquest són els resultats: res de res. I, ben mirat, és un cercle virtuós, en el qual, llevat poques excepcions, hi ha molta més feina feta de la que ens imaginem. El discurs independentista ha vingut per quedar-se, hi ha arguments molt sòlids per defensar-la i també hi ha la convicció de que no serà fàcil. La carrera ha començat, i els jugadors hi estan deixant la pell, de forma intel·ligent, amb visió de corredor de fons: esperant i preparant-se.
 
L’hora dels catalans, encara que siguin votants contraris a formacions independentistes, està posada en la topada amb el nacionalisme espanyol que tant encertadament va denunciar, qui sap si retòricament, el candidat de Ciutadans. Tant de bo que ell s’hi hagi d’enfrontar, encara que sigui per dignitat amb els veïns d’aquest país, en el qual hom sempre esta disposat ha compartir anhels de millora pels demés (si més no).
 
Les promeses de la independència catalana ja no escandalitzen els poders fàctics econòmics, i hom ja es prepara pel dia després. La nova política haurà de tenir més visions de proximitat, si vol protegir els seus votants. Es com el cas del comerç de barri, el qual només es pot defensar per raons polítiques ja que les grans superfícies sempre tindran més justificacions si mirem només l’economia. Catalunya, igualment, és manté per raons polítiques, ja que el país ho necessita, malgrat dins el concert d’Europa i d’Espanya, ara sigui una novetat, en certa mesura, molesta. I qualsevol representant que vagi a Madrid, venint d’aquí ho sap, i ho farà valdre, d’alguna manera. Esperem que sigui almenys per respectar la voluntat de convivència entre els catalans, l’ús de la nostra parla i per reeixir en sanitat i educació. Així ja seria molt.
 
La clau la tenen els votants no independentistes, ja que si no es deixen dominar pel pànic del desconegut, poden revolucionar l’escenari o bé votant en clau de reforma i revisió per medi de les formacions independentistes o bé exigint propostes renovadores per a la nova constitució espanyola dins de les seves formacions unionistes. Segurament, els escollits diputats catalans que vagin al Congrés espanyol, no saben a quina greu tessitura s’hauran d’enfrontar, ja que si una cosa està clara és que el Regne d’Espanya ja no serà el que ara és, començant pel Rei.
 
 
                          
©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.