Oh Joséphine

En certes ocasions he arribat a pensar que el meu esperit no va créixer al mateix ritme que el cos, que es ressagava expressament perquè no tenia cap pressa per fer-se gran. L’esperit és un antagonista del cos de tal manera que sempre procura fer-li la guitza portant-li la contrària. Tot i això a mi m’agrada mantenir-lo jove encara que a l’hora de la veritat, el cos no li respongui. Les il·lusions i l’optimisme són part de l’esperit. Us dic tot això perquè sóc espectador habitual del serial “Joséphine, de professió àngel de la guarda”, que TV3 emet cada tarda a les 6 tocades. Hi ha qui diu que no té ni solta ni volta, jo crec que sí que en té i que a més és una lliçó magistral de pedagogia i un programa ideal per emetre a la franja horària de més alta audiència infantil.
Si els àngels de la guarda no existeixen trobo que s’haurien de crear perquè els humans, malgrat els anys que portem allotjats en aquest planeta, encara no tots sabem reaccionar adequadament davant de situacions més o menys compromeses. És evident que necessitem un cicerone que ens orienti i, naturalment, qui pot fer-ho millor que un àngel de la guarda, no us sembla? Tot i això no sé si en faríem  gaire cas dels seus consells? A la simpàtica Joséphine li costa fer-los creure.  
 Els episodis que he vist fins ara han estat un alliçonament que he procurat aprofitar. La Joséphine fa entendre amb gràcia i senzillesa que les desavinences entre les persones serien evitables si no pequéssim d’un excés d’orgull o d’un amor propi inadequat i perjudicial. Joséphine no és altra cosa que el mitjà –per cert de físic insignificant i diminut- que ha utilitzat l’autor per mostrar-nos com som i com hauríem de ser. És un àngel “diferent”, entranyable, rialler, infantil i sense pretensió. No en va es diu que al pot petit hi ha la bona confitura.  A mi m’arriba al cor. ●