Dilluns, 1 de juny de 2020 - Edició 676
La República

Morir només (reflexions en plena crisi sanitària)

Morir només no és el pitjor. El pitjor és viure sense dignitat. Veure com s’escola aquesta i que tu hi pots fer res. Que t’empenyen a l’abisme, i que l’abisme […]

Jordi Solà Coll
Jordi Solà Coll 06/05/2020
El control de dades massives és un perill per a la llibertat i la democràcia

Morir només no és el pitjor. El pitjor és viure sense dignitat. Veure com s’escola aquesta i que tu hi pots fer res. Que t’empenyen a l’abisme, i que l’abisme existent entre política i vida pública s’eixampla encara més. En temps de crisi –tan sols cal recordar l’elevat cost del rescat bancari– sempre paguen els mateixos: els desheretats, aquelles baules febles del sistema sense vies de recursos. Saber que ets una peça més de l’engranatge totalitari del sistema no és pas consol. I aital és el gran greuge, perquè l’estat de dret ha col·lapsat –que no és declarar l’estat d’alarma i militaritzar-ne la gestió?– gairebé sense resistència; la qual cosa em fa pensar en una deriva perillosa cap a formes de control que anul·len el darrer bastió de llibertat que roman dempeus: la llibertat de moviments, i també el dret a l’anonimat i a la nostra vida íntima.

No és res nou si es considera la tendència dels estats a controlar la població per tots els mitjans tecnològics possibles i imaginables. També legislativament, com ha passat a tot el món en les darreres dècades amb l’aprovació de lleis i normes que limiten cada vegada més el dret a dissentir –i així mateix, el marge que fins ara la llei podia concedir a formes organitzades de dissidència. Preocupa, nogensmenys, que s’escurcin les distàncies entre el totalitarisme i la democràcia. Car aquell té subtils maneres de filtrar-se en les nostres societats a través de la impossible equació que configuren seguretat i llibertat. Torno a dir-ho altra volta: no hi ha llibertat en un context on la primera predomina –i sotmet– la nostra autonomia personal i ontològica a una dictadura digital.

En aquest context, cal un debat seriós sobre les propostes que pertot es fan a l’hora de voler implementar la geolocalització amb el propòsit de mantenir a ratlla i controlar-ne l’epidèmia. No és que tan sols hi hagi problemes tècnics insalvables –i sobretot legals en un estat de dret i garantista– sinó que com afirma la periodista Stefania Maurizi en el present enllaç, no hi ha evidències científiques que avalin aquesta teoria. I, sobretot, cal tenir en compte un tret fonamental: un cop implementades les mesures de control dels nostres moviments –i de les nostres dades–, ja no hi haurà cap possibilitat de desactivar-les. El domini absolut del nostre cos social –i també espiritual– haurà fet una passa més cap a la distopia. La fi de la llibertat en nom del platònic “bé comú”.

Seguiu-me al meu compte de Twitter: @JordiSolColl2

Relacionats