Dimarts estava reflexionant tranquil·lament si podia escriure alguna cosa de Montilla, Mas o algun d’aquests avorrits personatges del nostre ecosistema polític. La meva meditació transcendental, tanmateix, va ser sacsejada per un terrabastall de proporcions bíbliques en forma de messies de carn i ossos, Messi. A mesura que el menut argentí anava escruixint l’Arsenal d’una forma mai vista vaig acabar acceptant una cosa ja dita, que el futbol és l’opi del poble, la nova religió global.
Ja sabem que Messi no ha vingut a alliberar-nos de les nostres cadenes polítiques. Amb tot, els gols de Leo també vénen del més enllà i ens porten a una dimensió tan o més transcendental que aquells que veuen la Verge Maria cada any a Lourdes.
La realitat hauria de ser més tossuda. La crisi ens dóna cada dia més dades per deprimir-nos, la corrupció assota tot els Països Catalans com la pesta al segle XIV i molts tenen clar que el 21 de desembre de 2012 s’acabarà el món. A més, les desgràcies mai no vénen soles i només cal repassar els mitjans de tota mena per prendre consciència que els desastres globals, locals i personals ens encerclen progressivament. En aquests moments de màxima angoixa és quan molts ens llancem als braços d’aquesta nova fe, conscients que malgrat tot la felicitat pot existir, ni que sigui amb forma de pilota. Preguem des dels llocs més insospitats. El Camp Nou només és el hub ocasional que connecta tota aquesta nova xarxa social que venera Guardiola i els seus onze apòstols.
No hem d’oblidar tampoc que s’han escrit en la història tantes obres sobre les incestuoses relacions entre la fe i la política (només cal veure com funciona el Vaticà) que en el cas que ens ocupa també podem saltar la fina línia que separa el futbol de la cosa pública. Això ve a col·lació pel xoc de titans al qual assistirem dissabte al Santiago Bernabeu. El Madrid, no ens enganyem, representa l’Estat espanyol en tota la seva essència, des dels toros fins a la fatxenderia d’Esperanza Aguirre. I el Barça, no per Laporta sinó per raons més metafísiques, és Catalunya pesi a qui pesi. Posats en aquest escenari el que desitjo és que, encara que sigui en el terreny de la fe i no en el de la raó, els catalans passem per la pedra l’imperi.
