Un tema important que cal plantejar-nos a l’hora d’educar els nostres fills és el de la seva autonomia. El fet que siguin menuts, encara sense coneixement i indefensos fa que, moltes de vegades, els sobreprotegim i aturem, sense adonar-nos, el seu créixer.
L’excés de zel, que es pot donar tant des del costat matern com des del patern, condueix a l’extrem de la sobreprotecció que he esmentat abans. Sovint els pares no veim la biga a l’ull propi, i ens justificam amb arguments de sentiments accentuats que impliquen conductes d’excessiva preocupació. La quantitat, evidentment, és subjectiva, però establir-ne una mesura és una dificultat que amb freqüència es deixa de banda i que, no obstant, seria bo controlar.
L’infant s’ha de desenvolupar amb normalitat en un món que, contínuament, presenta dificultats a les quals ha d’aprendre a fer front tot sol. És bo preveure i evitar petits accidents domèstics, però no fins al punt que no hi hagi cap possibilitat d’experimentar novetats que puguin implicar algun plor. Tot això és molt fàcil de manera teòrica, posar-ho en pràctica és més complicat, sobretot pels grans sentiments d’amor i de protecció que s’hi sumen, però és important tenir-ho ben present.
En general, aquesta sobreprotecció física condueix a la sobreprotecció alimentària, emocional educativa i de tot ordre. D’aquesta manera, demanarà sempre la presència, física o emocional dels pares. Sense voler-ho, els pares conformaran la personalitat d’un fill dèbil i vulnerable que no en tots els moments podrà accedir a ells, per la qual cosa se sentirà frustrat i arribarà, fins i tot, a culpar-los del seu fracàs, ja sigui a l’escoleta, a l’escola o a l’institut.
L’infant és un organisme viu, actiu, amb capacitats i competències innates. Cal valorar la seva activitat autònoma. Això l’ajudarà en la presa de consciència de sí mateix i el descobriment de l’entorn, així com en el seu benestar físic.
La protecció que hem de donar als nostres fills ha de ser la justa. Hem de deixar que es coneguin, que coneguin les seves limitacions, febleses, fortaleses… D’aquesta manera, podran moure’s pel món al qual estan obligats a anar-se adaptant.
És important donar la confiança a l’infant perquè faci les coses sol. Tot d’una que el nin mostri interès en fer alguna cosa de manera autònoma, li hem de donar aquesta llibertat ja que el farà evolucionar d’una manera increïble. Segur que, des de l’any, ja voldrà agafar la cullera sol i endur-se’n el menjar a la boca, deixem que ho faci, encara que ho tiri tot pel terra per la manca de coordinació i d’equilibri, perquè aquesta és la millor manera que n’aprengui. I com aquest, podríem trobar molts més exemples.
Si el que volem és que el nostre infant se senti segur, estimat i feliç, serà important el seu grau d’autonomia, quan més elevat sigui, millor.
