L’aventura d’una nit d’estiu

Les meves nits acostumen a ser confortables, plàcides i tranquil·les i les utilitzo per fer allò pel qual varen ser creades, dormir. Crec que el fet de deixar-se anar en mans de Morfeo –que és el que faig cada nit‒és un do de Déu, malgrat no estar segur de si ho va fer per escurar-nos la vida conscient o per fer-nos recuperar les forces gastades durant les hores feineres; també hi cap la possibilitat que ho fes per ambdues coses, allò que en diem matar d’un tret dos pardals. Bé, ho fes pel que ho fes, totes dues coses em van prou bé. Ara escolteu aquesta, si us plau. Tinc una manera insòlita de jeure, ho faig deixant mig cos penjant, carregant sobre el costat dret amb una cama a l’aire i el peu gairebé tocant a terra. La galta dreta, el nas, l’ull i l’orella d’aquell cantó em queden tan xafats que semblo un monstre creat pel Dr. Frankenstein; em sap greu, però, no hi puc fer res, les coses són com són. Doncs bé, demanant-vos disculpes per la marrada procedeixo amb el fet que m’ha portat a explicar-vos tot això. No sé pas com, però el cas és que m’he trobat a terra de quatre grapes i enganxat al parquet sense poder-me aixecar; ara pla! Com ho faré…?  De sobte, ‒devia ser cosa de l’àngel de la guarda‒la dona es despertà: Joan!, on  ets? Fent un esforç aixeco el cap per damunt del matalàs i li respon amb veu tremolosa Sóc aquí, Conxita!
Em vaig sentir, si fa no fa, com ho deu fer l’amant quan es veu sorprès amb l’arribada del marit. Au! sant tornem-hi que no ha estat res i que Morfeo m’amarri fort i no em deixi caure més.