Un text teatral és del seu autor i un muntatge de l’obra, del director.
Al Teatre Nacional de Catalunya, l’auca del senyor Esteve deixa de ser de Santiago Rusiñol i passa a ser de Carme Portaceli, autoria compartida amb Pablo Ley. I és que aquesta Auca porta la marca de la directora impresa en cadascuna de les escenes. I no importa que hi hagi hagut una translació en el temps, no importa que aquests Esteves visquin i sobrevisquin la guerra civil. No importa perquè l’essència dels personatges és la mateixa. I de fet, crec que apropant en el temps la història, els conflictes dels personatge guanyen matisos que l’Auca tradicional no ens havia desvetllat.
El debat és el de sempre, fins a quin punt es poden adaptar els clàssics. Bé, això, com tot, és qüestió de gustos. Personalment crec que les actualitzacions que tenen un sentit, com aquesta, sempre són benvingudes perquè significa que els textos estan vius i que se’ls poden donar moltes més interpretacions que les que l’autor va voler transmetre. Al cap i a la fi, el teatre i les seves històries són universals. Ara, tot plegat ha d’estar justificat. No s’hi val tot.
Portaceli construeix un espectacle amb ritme (propiciat en part per l’actuació de músics en directe) i que flueix bé. Els actors estan ben dirigits sobretot el protagonista, David Bagés que fa una molt bona interpretació de l’Estevet en diverses etapes de la seva vida. L’inclusió de manifestos polítics, segons com, es fa una mica pesada, però queda compensada per escenes magistrals com el cara a cara entre l’Esteve ja pare i el seu fill, darrer descendent de la família, en Ramonet.
En definitiva, una revisió d’un clàssic feta amb estil, amb l’estil propi d’una directora que cada cop es consolida més.
Andrea Albert
L’auca del seyor Esteve
Teatre Nacional de Catalunya
Fins el 21 de març
