La "Vergonya" de la Diada i els "Acomplexats" d’Arenys

Tant La Diada, amb manifestació independentista inclosa, com la consulta a Arenys de Munt ha donat lloc a accions i, sobretot, a reaccions de diferent índole. No es pot demanar més a una setmana que, de ben segur, passarà a la història per haver estat una celebració del que, amb certa inexactitud, anomenem democràcia.

Ara, ja amb la botifarra digerida, ens podem dedicar a rellegir tot el que el Circ Màxim mediàtic ha donat de sí.

Els mitjans de comunicació tradicionals, tal com els polítics qui hi apareixen són, cada vegada més, baròmetres incorrectes de l’opinió pública. Com hem pogut observar aquesta setmana, l’obsessió d’alguns per crear opinió o per refermar les velles amarres, semblen denotar un cert neguit que els transforma en els eternament acomplexats pendents que no els prenguen el seu lloc a l’esmentat circ.

Açò ja no hi ha “cristo” que ho pare! I no em referesc només a les iniciatives que estan sortint per fer una consulta conjunta entre diversos municipis el Dia de la Constitució. No. Em referia als desdoblaments de personalitat que s’han produït. En molts casos, fins i tot, sorprèn que aquells als qui se’ls desdibuixa la identitat són, casualment, els que menys complexos deurien tenir, sobretot els més propers al tema.

Vicent Partal ja va denunciar el dia desprès de la manifestació el poc rigor informatiu que presentaren alguns mitjans sobre el tema de la cantant Noa i la Diada. I amb molta raó! Jo, de lluny estant, vaig seguir la Diada “on-line” (trist, si, però educatiu si més no) i vaig tenir oportunitat de veure no només el resultat (que no sempre és el més important) sinó l’evolució mediàtica.

Les primeres notícies de la Diada arribaven justament de la mà del Partal, via Vilaweb. La notícia era sobre la polèmica actuació de Noa, la cantant d’origen Israelià i les protestes que havia suscitat tant al sí del govern tripartit com als moviments anti-guerra. Segons la descripció de Vilaweb a allò anunciat al seu vídeo: “La cantant és majoritàriament aplaudida, però un centenar d’assistents l’han xiulada i han mostrat senyeres palestines durant l’acte commemoratiu de l’Onze de Setembre”. El titular a la web era “Noa canta sense incidents importants i elogia Catalunya“. Al cap de més o menys una hora surt l’actualització del Diari Avui que ja començava a escalfar motors contra als “boicotejadors”. El diari, si més no i amb respecte a l’objectivitat, haguera pogut definir l’acció d’aquests manifestants com una protesta. L’ús de la paraula boicotejar en aquest context és semblant a dir que es va intentar “neutralitzar l’acte” quan tant el “correu intern secret” (de la Plataforma contra la Guerra) que circulava a les webs pro-Israelianes com a alguns mitjans, demostrava que els manifestants de la plataforma Anti-Guerra (en cap lloc parla d’ICV) volien fer sentir la seva opinió (i aquí no em posaré a jutjar, amb la facilitat i fal·làcia com han fet alguns), si les declaracions de Noa eren apropiades o no. Cadascú és lliure d’anar al blog de Noa o de buscar les declaracions que aquest és tot un altre tema més complex.

En cap cas el comunicat dels “anti-Noa” no demanava xiulets ni crits (de fet demanava de forma especifica tot el contrari: silenci i no xiular), encara que en van haver de xiulets i algun que cridava. Els seus manifestants nomes havien de girar-se d’esquena i ensenyar palestines en senyal de protesta. Molts van seguir la premissa, tal com demostra el vídeo de Vilaweb. Però vet aquí, que per a el diari Avui allò era una “crisi diplomàtica” i va merèixer un titular d’èxtasi quasi sionista “Inciativa posa en ridícul la Diada” a tota pàgina amb foto inclosa. Podríem denominar aquest exemple com: “La portada de la vergonya”, acompanyat d’altres individus que s’apegaren a roda, com és el cas de Josep-Lluís Carod-Rovira.

De la vergonya? Per què?, es preguntaran. No em referia només a l’ús de la paraula per part de l’Avui, sinó la poca o nul·la atenció que dedicaren durant al dia a un fet, que si fa no fa, deuria ser d’igual interès per a un periòdic com l’Avui. La manifestació on Joan Laporta, President del Barca, però també humà a títol personal, va encapçalar juntament amb el bo i el millor dels intel·lectuals independentistes. Però no, aquesta històrica intervenció de la societat civil en política no era d’interès nacional. Només quan els polítics, i segons quins, fan al·lusions significatives dignes de ser escrites en paper per al W.C. són prou significatives per a entrar en portada. De res serveix que mitjans internacionals i fins i tot webs com Yahoo-Canadà li dedicaren espai. Si els mitjans internacionals li dediquen una part, no seria just que aquest fet poguera ser considerat portada per tal com succeeix en terreny propi? Doncs no. Partal i tots els que esperàvem aquesta portada ens vam quedar amb les ganes. Per a l’Avui aquesta notícia només tenia un lloquet a dins el paper i una columneta més avall a la seva web.

Potser seria recomanable que algun dia els redactors de notícies com Lluís Bou, l’il·lustríssim ‘ridiculitzador‘ de diades, intentaren diferenciar els periòdics dels ‘seus’ diaris personals. I és que al periodisme, com a moltes altres professions, es fa un ús excessiu del narcisisme, tant si és qüestió d’estat com si és personal. Què més dóna? L’important és que l’Avui, com molts altres mitjans tradicionals, continua perdent mercat entre els seus lectors habituals a base de mantenir un criteri editorial tan rigid que quasi no es pot ni doblegar el paper amb que s’edita. Em pregunte on escriuran els Bous d’avui les corregudes del l’endemà…

I és que tots no gaudim de la mateixa importància ni ressò mediàtic (i/o eloqüència) perquè els periodistes ens facen tant de cas com al Sr.Carod Rovira, que es va lluir amb la declaració de La Diada: “Estem posant Barcelona en el mapa internacional de la judeofòbia i, al pas que anem, aviat competirem amb Teheran (sic)”. Algun dia, si té l’oportunitat, s’agrairia que el “Sr.Rovira de Teheran” s’informés abans de voler emular les Maragallades del seu ex-president -que eren úniques- quan deixava anar una de les seves perletes. Si algun dia es molesta d’informar-se abans de clavar la pota, a molts ens deixarien de xiular les orelles cada cop que el sentim parlar. Mentre és cert que l’estat d’Israel és el “gran enemic” del govern Iranià, no ho és de la població jueva. A l’Iran hi ha, aproximadament, uns 25.000 jueus. I a Tehran, justament, n’hi ha una de les mes grans concentracions. També és un fet que és impossible entrar a l’Iran amb un passaport “made in Israel”. El que no és una aproximació, sinó un fet, és que els judeo-iranians estan protegits per la constitució iraniana. Malgrat els seus draconians mandataris, Iran és un país que respecta els jueus i, a més a més, és el país musulmà que compta amb l’índex més alt de població jueva. Més encara: té legislació especial que dóna certs privilegis als fills d’Israel, com per exemple consumir alcohol, una acció que a un iranià no-jueu li costaria la presó i algun que altre clatellot. Així que la pròxima vegada que el molt clava-potes Vicepresident de la Generalitat es vulga erigir una efígie al multiculturalisme, cal que recorde l’estima que el poble jueu li té al Rei Cyrus, fundador de l’imperi Persa i el governant que va salvar als Jueus dels Babilonis, perquè desprès pogueren tornar a Jerusalem i erigir un segon temple de culte a la seva religió.

Per altra banda, és d’especial interès comprovar com els mitjans estatals no tingueren cap complex en explicar on estava i què feia Joan Laporta amb pels i senyals l’11 de setembre, en comptes de maximitzar fets a nivell portada, que per a molts només havien estat detalls, correctes o no, de la Diada. El més significant d’aquesta data era, a jutjar per tots els mitjans del món, menys l’Avui, la manifestació independentista a la que Laporta i 30.000 persones hi van acudir. Ells, els espanyols, ho van posar en portada (si més no digital) i ho van contar amb totes les lletres. De fet, em va sorprendre la facilitat (i dubtosa objectivitat) amb que el diari esportiu Marca descrivia els fets aixi:
 

Veritat que no és difícil? Simple, el concepte queda clar i al detall, car després venen l’article i els comentaris. Però està clar que el titular de Marca no aguanta la comparació amb, per exemple, un diari esportiu català com l’Sport, que donava a la notícia un titular que podríem definir com a mínim d’acomplexat i com a màxim de manipulador:
 

 

Note el lector que ni al titular ni al subtítol de la notícia l’Sport s’atreví a escriure la paraula “independència”. “Marxa Pro Catalunya” Senyors de l’Sport?

-Sí, de fet creiem que tota la diada era pro-Catalunya, però potser ens equivoquem. Per això desvirtuem el significat de la manifestació, les intencions del president del club, al qual llepem el cul i de pas intentem donar bona imatge a la resta d’Spain.

Resulta que, ara, el diari reaccionari, gramaticalment nefast (en castellà) i amb traducció automàtica del Google (en català, també nefasta) amb editors dignes de Las Provincias a l’època de la inefable subdirectora Maria Consuelo Reyna, pretén ser l’essència de l’objectivitat.

S’han tornat, l’Sport, de cop i volta, un diari objectiu i respectuós? Res a veure, llavors, amb la mala bava que exhibeixen els seus redactors quan es dediquen a cardar de valent per falta de notícies. Una cosa és donar informació a una afició i una altra ben distinta és que un diari tan sensacionalista com l’Sport ens sorprenga per la seva falta, ja no de collons, que no en té, sinó de rigor informatiu. Aquest fet el podríem denominar com a: colitis informativa.

Passem ara a la consulta d’Arenys. Si periòdics com l’Sport no volen mesclar “esport i política” o volen donar la sensació de que la cosa no va amb ells, han d’aprendre de genis com Miquel Iceta, que el dia de la consulta a Arenys ens va il·luminar a tots amb unes declaracions pròpies d’un que s’acaba de despertar després d’un coma , afirmant que: la consulta d’Arenys “no és la millor manera” de defensar l’Estatut.!?!?!?! Quo vadis, galifardeu! Qui parlava de l’Estatut a Arenys? Quan va ser la manifestació pro Estatut?, L’organitza el PSC? i … va tenir menys èxit que la de la Falange? Qui vol un Estatut quan ha anat a demanar un estat? Ara resulta que el senyor Iceta no nomes vol fer de polític sinó que està buscant una columneta a l’Sport. Segur que li poden oferir un lloc al costat del José Luis Carazo.

Llàstima que a ca’n PSC no entenguin el que està passant.Ara, titllant CiU d’independentistes reaccionaris, Iceta no ha fet més que millorar la imatge de CiU, que jeia un poc compromesa, amb el -fins fa poc- silenci sobre el tema d’Arenys.

Uns i altres han seguit el codi no escrit de respecte a la “llibertat” informativa i d’expressió. Fan de l’estatus (o estatut) quo el seu valor més preuat. El que no es dignen en entendre o pot ser en acceptar és que estem en evolució continua. Ni vergonya ni complexes. El que funcionava ahir potser ja no serà vàlid l’endemà. Cadascú ha tirat pel dret com ha volgut i ja els hauran de perdonar. Nomes són mitjans de comunicació i polítics que veuen propera la seva desaparició.

Jordi Miquel, Londres 11/09