La Unió fa el Reagrupament?

 

Tot plegat els sembla a alguns comentaristes polítics “l’escenari ideal”, el “moment de la veritat”, i així fins que s’afarten de jugar al scrable creant noms de possibles pel·lícules d’acció americanes i traduir-les al català dins un escenari, no menys seriós, anomenat: política.

 

Els últims esdeveniments al si d’Esquerra Republicana de Catalunya, conegut abans com ERC (dit així, per no abandonar la temàtica d’estrelles del negoci de l’entreteniment), han fet córrer tinta. Deu ser perquè hi ha un nou tipus de grip que afecte ERC, encara que molts s’afanyaran a remarcar que aquest tipus de malaltia, ja porta afectant l’esquerra en general des de fa molts anys.
 

Tota aquesta costellada de caràcter porcí ha estat possible gràcies a un gran nombre de variables, els responsables de les quals, ja estaven ben predisposats per a que ocorregueren. No es pot entendre d’altra manera,sinó, com s’han precipitat els fets. Carretero escriu un article d’inflexió, ERC el crida a files, ell s’avé a “parlar, però es nega a comparèixer com a imputat en un “judici sumaríssim”, i rep el recolzament de gent com en Jaume Renyer, que deixa el partit. Al mateix temps els “amos” de l’actual ERC aprofiten per a donar exemple… el tir els surt per l’eix transversal i, de cop i volta, Carretero estripa el carnet de militant en temps record, i sense haver de passar pel purgatori rellança Reagrupament com a associació.
 

“Respiren senyores i senyors, ja poden tancar la porta, ha sortit el porc!”

 

I tot això en una setmana si fa no fa. Algú podria pecar d’ingenu, però la resta veuran que no és casualitat. Que les decisions que s’han agafat amb presses i corregudes a banda i banda de l’espectre, són meditades i amb l’efecte calculat. O no?

 

Posats a gratar, sabem que Reagrupament va quedar segona a les eleccions internes d’esquerra… que hagués pogut guanyar, possiblement, amb una aliança a temps amb EI, però aquí no hi entrarem.  També sabem i recordem molts, per mal que els faça que:  “the winner takes it all”(vegeu cançó d’Abba, aquells que teniu edat, jo no en tinc) la militància votava i els que no sortien a la foto finish estaven destinats a callar, treballar i esperar una ocasió millor per expressar les seves tesis, ocasió que, si no vaig errat, podria ocórrer amb la davallada electoral de cert partit o tripartit.

 

Així les cosses, un gosa preguntar-se: Per què? Per què si el malefici de ser “satèl·lit del PSC” anava a acabar amb la direcció actual d’ERC, llavors feia falta, en aquests moments, trencar? Per la independència? Pot ser sí, però per a que això ocorregués faria falta un element del qual ens oblidem amb facilitat: unitat. I aquesta mancança o desunió dels partits d’esquerra -ERC és nomes l’últim exemple en una llarga llista- és l’oxigen i l’eina predilecte de la dreta.

 

Mentre aquí estem parlant de divisions, la dreta  no es pot creure la sort que té. Enmig del guirigall per “l’espionatge”, la corrupció, i les acusacions a gent tan destacada com el president de la Generalitat Valenciana, els de l’esquerra els tornem a salvar el cul. Mentre a l’esquerra es creen més divisions, l’escletxa entre C i U comença, a poc a poc, a desaparèixer, si més no, del camp mediàtic que és, pràcticament, el camp de visió al que molts, en el millor dels casos, podem accedir.

 

Aquells sumen i, vosaltres, què feu? La independència requereix dels dos extrems, d’activistes i de polítics. Fan falta més interlocutors a la taula de negociacions? Pot ser no, pot ser el que fan falta són interlocutors de qualitat, és a dir, aquells que sàpiguen explicar, no a una taula rodona, sinó al ciutadà corrent les raons, necessitats i interessos d’aquesta independència. Gent que sàpiga fer créixer l’espiga sobiranista al cor i la ment de la gent. Que ens lleve les pors i rancúnies que creen aquest clima de desconfiança i d’apatia política.

 

La independència nomes s’assolirà quan la majoria de la ciutadania, i per majoria no entenc el 51%, sinó el d’una extensa majoria transversal, estiga unida per un comú denominador: la necessitat d’un estat propi; siga quina siga la seva situació personal i/o afiliació política.

 

Pot ser la nova agrupació de Carretero, una candidatura transversal que no un partit polític (encara que avui ja parla de partit), ajude en això. Però el ben del cert és que, de moment, i en la situació actual, a la gran majoria sembla ser que li costarà recobrar la confiança en qualsevol projecte de caire polític.

 

Carretero té molta tirada a banda i banda de l’espectre. Però com alguns –Xavier Mir n’és un exemple- ja s’han afanyat a assenyalar, si la seva iniciativa no vol ser titllada de secessionista, haurà de convèncer a més d’un convergent independentista de renom -o no- per no defallir.

 

Serà difícil que la gent de CiU li done quelcom més que “recolzament moral”i més lluny encara que estiga disposada a deixar “La Casa Gran” de maons per a entrar en el que, ara per ara, és una cabana feta amb somnis de palla.

 

Amb això no vull desvirtuar la iniciativa ni llevar-li importància, però els vents són tan importants en la política que cal dir les coses amb objectivitat i no emmascarar els fets. Reagrupament és una agrupació que ha creat molta il·lusió. Ara per ara, Carretero és la persona amb qui tots volen anar de botifarra. Ara bé, per menjar-se-la ell a casa seva haurà de treballar de valent. En altres paraules, haurà d’arreplegar un nombre important d’aquestos 2 milions i escaig, que se suposa hi ha d’Independentistes. I, alerta que també han presentat o poden presentar candidatura: Força Catalunya, Partit Republicà Català i la CUP. Sembla que hi ha lloc per a tothom però anirà tothom a votar?

 

L’aposta de Reagrupament sembla, és molt forta. La decisió de la direcció d’ERC és tan comprensible com poc intel·ligent. I pot ser siga millor així. Si no hi ha bon ambient és millor treballar per separat, sempre que no perdem de vista l’objectiu darrer i prioritari. Al que, idealment, hauríem d’entrar tots agafats de la mà. Perquè la independència, si succeeix, no serà sols per a uns i no per a altres, no serà la victòria d’un partit sobre un altre. Serà un desig expressat per la societat en el seu conjunt, en una proporció àmpliament majoritària, i és a aquesta societat a qui es deuen els seus representats.

 

Que no obliden que les persones comuns i corrents podem semblar molt beneites, però alerta! quan menys t’ho esperes acabem fent una interpretació pròpia dels mitjans i encenem el petard al cul d’aquell qui considerem s’ha burlat de nosaltres.

 

Els ciutadans, amb una bona dosi de “taurina mediàtica” van ser capaços d’autoflagel·lar- se -votant al PP- quan van sentir que el primer govern socialista es reia d’ells. També van “saber” castigar les mentides del PP (encara que una mica tard).
 

Van, indirectament, enviar l’Àngel Colom al Marroc, i van fer de Pilar Rahola un bufó mediàtic a les televisions estatals i, de retruc, al Joan Laporta, president del Barça. 

Que es preparen tots, estem a portes d’eleccions, i no parle de les europees. Tampoc no parle de les que duran el poble català a la independència. Parle de les que hauran d’acabar d’implantar un Pla Bolonya que pocs volen i que alguns -com Huget- es neguen a explicar. Seran a les que s’arribarà amb els resultats del concert econòmic, dels traspassos i de la resolució sobre “l’estatut del Mas” a les mans i les ments dels votants.
 

Em sembla que jo, fins llavors, aguantaré la respiració, no siga cosa que m’agafe aquest virus. A vegades és millor deixar que el ferro es refrede pel bé comú, i altres cops és millor picar-lo mentre estiga al roig viu per no perdre pistonada. Només el temps donarà la raó a uns i la llevarà als altres. Mentrestant, esperem que no els quede únicament la raó condimentada amb una apatia democràtica galopant. Això seria ben trist i un anunci de futurs infortunis i desgràcies.

 

Londres, Maig del 2009