La ruptura

La ruptura  (29/5/2015)
L’esforç de les forces polítiques catalanes per mantenir-se en la legalitat espanyola vigent és molt gran. Sobretot, des de posicions de govern. Bloquejar l’ofensiva recentralitzadora o humiliant que estan conduint el poders de l’Estat espanyol contra la nació catalana, dins la legalitat vigent, és impossible, malgrat les maniobres dilatòries (recursos, passivitat, protestes,…).
L’arquitectura jurídica de la Constitució espanyola no permet cap escapatòria, i per tant aboca el procés català a un punt de ruptura o a una munió de microruptures… Una possible sortida seria no admetre les valoracions partidistes incloses en la sentència contra l’Estatut del 2006, majoritàriament referendat pel poble català, i per tant no aplicar, en cap sentit, la cascada d’interlocutòries i posteriors posicionaments legals i dels tribunals que es derivin de la STC 31/2010. No obstant això, caldria establir un mecanisme institucional per dirimir l’àmbit substancial de l’Estatut 2006, sense el suport dels tribunals espanyols, creant de facto un sistema paral·lel de molt difícil desenvolupament. Per això, segurament, el Govern de la Generalitat demana acatar, per exemple, les postures dels tribunals en contra de la immersió lingüística, en aplicació del contingut de l’esmentada sentència del Tribunal Constitucional.
Una segona estratègia, parcialment assajada, és intentar un ruptura només per organitzar i permetre exercir el dret d’autodeterminació, mitjançant un referèndum ad hoc, amb totes les garanties democràtiques. Aquest assaig es va concretar el passat 9 de novembre de 2014, tot constituint un precedent a seguir, sense cap dubte. No és versemblant, que l’aparell repressiu de l’Estat, malgrat el posicionament contrari de jutges i ministres, avortés un convocatòria d’aquest tipus. Entre un seguit de microruptures, com desobediència institucional a l’aplicació de postulats contraris a l’Estatut 2006, únic mandat democràtic com expressió de la sobirania popular, i una ruptura tècnica per exercir les facultats de lliure decisió col·lectiva mitjançant una referèndum, també hi ha el full de ruta de 30 de març de 2015 (preacord entre CDC i ERC), que ajorna moltes decisions a un seguit de requeriments cada vegada més complexes i difícils d’entendre per la població.
Aquest full de ruta planteja un punt d’arrencada, en cas de majoria parlamentària sobiranista després del 27 de setembre de 2015, en base a una nova declaració de sobirania o d’independència del Parlament català (una declaració semblant ja existeix des del 23 de gener de 2013!!), per a que en un període d’un any i mig preparar una proposta de constitució catalana per sotmetre a referèndum… D’aquesta manera, la ruptura proposada, ara mateix, passa per la convocatòria del referèndum constituent, diferent d’un referèndum d’autodeterminació, a finals del 2017 o principis de 2018. Per tant, és un ajornament per guanyar temps i voluntats a una causa històrica i de futur.
Quan s’esdevingui l’ocasió, si tot va bé el 27S, es tornarà a fer una nova declaració d’independència o de sobirania, sense efectes jurídics, doncs no suposarà cap ruptura, i una vegada més quedarà ajornat, passant per un debat acarnissat sobre el model de república, fins a la primera ruptura: la convocatòria de referèndum constituent. Com  a tal, aquesta primera ruptura, no serà en perjudici de cap estructura de l’Estat espanyol ni de cap sistema de governança actualment vigent a Catalunya, en tots els ordres institucionals. Pels qui tenen pressa, tal com va: caldrà molta til·la!
L’alternativa vàlida seria la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació, per la via d’un govern provisional de concentració, capaç d’aguantar el cop, sigui abans o després del 27S, doncs segurament poca cosa afegirà, tal com han demostrat les recents eleccions municipals.
 
© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  http://vplansperiodista.webnode.cat/ ,facebook