La noia dels gelats

En el transcurs de les vacances d’estiu solem tenir  ‒al menys de portes enfora‒  un comportament  mol diferent, i en certs aspectes oposat, al de la resta de l’any. És la manera que tenim més a l’abast de descomprimir-nos,  de deslliurar-nos de les obligacions i deures que la societat, vulguem a no, ens imposa. Fem el que no gosem fer en la vida activa i diem el que no gosem dir en circumstàncies normals. El desplaçament geogràfic de l’època estiuenca ens empeny a tot això, a un nou ritme de vida i, ‒permeteu-me que ho digui‒  a prescindir de la vergonya.  Estic segur, per experiència,  no per res més, que el canvi és bo. Entenc que és un carregament de piles.
El meu cervell, ja limitat de sempre, al pas dels anys té tendència a endormiscar-se encara més i no troba respostes a certes preguntes que segur que la tenen.   
 A veure si m’ajudeu una mica i entre tots en traiem l’entrellat: Quantes personalitats tenim? Quan som plenament i verdaderament nosaltres? O, potser, mai ho som del tot? O ho som sempre? Va, us ajudo a ajudar-me!
Varem sortir a estirar una estona les cames, ‒ la dona i jo‒ pel passeig marítim duna vila empordanesa i amb el sà propòsit de prendre’ns un gelat de la Xixonenca. Ens atén una noia riallera, amb una amabilitat no fingida que s’agraeix.
—Bona tarda. Aquests senyor es volen treure la calor de sobre; oi que sí?
—L’has encertada. Què ens ofereixes, apart de la teva simpatia?
Després de dedicar-nos un somriure i amb un toc de coloret  a les galtes passa a oferir-nos…
—Uns gelats molt bons que els refrescarà la gola.
Fem la comanda i la noia es posa a la feina per a complaure’ns. Com que sóc com sóc i a l’estiu encara més li engego
—El meu posa-me’l al microones un moment, si us plau.
—No se’n rigui que tinc una amiga que ho fa sempre ‒i dirigint-se a la companya que té al costat li diu‒ Oi Clara? ‒la noia va assentir rient i amb la vista clavada a terra.
—Que ho dius de debò?
—I tant que sí
Després de lliurar el gelat a la meva dona, acaba de preparar el meu i amb un estira i arronsa del braç sense acabar-se de decidir, amb una falsa seriositat i seguint la veta de la conversa em pregunta:
—Vol que li fiqui o no?
—Dona, ja m’agradaria ja, però vols dir que aquesta pregunta no l’hauria d’haver fet jo?
Amb els ulls esbatanats i amb certa timidesa ens va acomiadar amb una rialla agraïda.●