Aquells que encara no us hagueu adonat de l’abast de la crisi econòmica que sobrevola l’Estat espanyol només heu d’observar el paper que juga en tot aquest drama el polític català més valorat o sobrevalorat, diria jo, per les enquestes mediàtiques: Josep Antoni Duran i Lleida. Fins i tot diaris tan comprensius amb la realitat del nostre país com l’ABC l’han proposat com a president espanyol de transició a l’espera que la gran ‘esperanza’ blanca del PP arribi a la Moncloa.
Mentre els analistes polítics de Madrid i els més acomplexats de Barcelona bategen el nostre home com el nou Cambó, aquest fa via modernitzat els principis maquiavèlics més clàssics. No pot suportar Zapatero, per roig, populista, demagog i, sobretot, per haver conspirat amb Artur Mas a les seves esquenes. Així doncs, Duran i Lleida també té un somni. Arribarà un dia en què una decisió seva enviarà el govern socialista en orris. Llavors alçarà el cap amb ulls i nas d’estadista per subratllar: ‘Ja us ho havia dit’.
Aquest dia, de fet, ja ha arribat. Zapatero i tot el govern espanyol, humiliat per les potències occidentals i fustigat sense pietat per l’oposició, és a punt de caure. Duran i Lleida té finalment la paella pel mànec i pot esdevenir l’enterramorts dels maleïts rojos que han aprovat l’avortament lliure i els matrimonis homosexuals. I què fa Duran en aquest jorn tan anhelat? Un coitus interruptus de magnituds tràgiques, que diria Quim Monzó. Salva els rojos d’una mort anunciada i s’autoproclama com la llum que guia Espanya cap a la salvació econòmica, una fita que ni els filòsofs socialistes més utòpics de principis del segle XX s’atrevirien a aventurar ara mateix.
A l’hora de la veritat Duran i Lleida sempre té por. És un polític que mira a curt termini. S’acovardeix quan veu que un govern espanyol, sigui del color que sigui, pot caure en un abisme sense fi. Fa el mateix quan a Catalunya els convergents gosen afegir-se al corrent sobiranista del país. És un calculador polític de baixa estofa, d’aquells que sempre posen per davant el mal que una decisió pròpia pot fer al seu partit abans que les hipotètiques conseqüències positives de les seves accions en el seu electorat.
Duran i Lleida és la crossa d’uns polítics espanyols que sempre han menyspreat Espanya. Però ara el seu problema i la meva crítica ja no és només una qüestió ideològica, sempre discutible. Aquests senyors que manen a Madrid ens estan portant a la ruïna econòmica i l’hereu de Cambó acaba fent com sempre.
‘Más vale una España roja que una España rota‘.
