LA FI DE L’AUTONOMIA

Em sorprèn que avui els mitjans de comunicació públics catalans (TV3 i Catalunya Ràdio) passin per alt un dels fets més transcendentals de la història recent del nostre país: la fi, de fet, de l’autonomia política de Catalunya des del seu restabliment amb l’Estatut del 1979.
Podem recórrer a la màgia de les paraules i utilitzar els eufemismes que vulguem per ensucrar la realitat, però la petició al Fons de Liquiditat Autonòmic de 5.023 milions d’euros milions d’euros feta ahir pel Consell de Govern de la Generalitat a l’Estat, significa la pèrdua definitiva de la poca autonomia política de Catalunya. A partir d’ara, el projecte de pacte fiscal ja és paper mullat i les condicions imposades per rebre l’auxili econòmic, com l’ajust en el dèficit, la presentació trimestral dels comptes i l’espasa de Dàmocles de la intervenció estatal, suposen una greu regressió del nostre autogovern.Som una autonomia de “iure” però, de “facto”, ens hem convertit en un departament territorial administratiu del govern espanyol.  
Resulta grotesc i humiliant, però, que l’Estat financi a Catalunya a càrrec dels diners pagats amb els nostres impostos (el 40% de tot el que tributem no torna a Catalunya). Tanmateix, la responsabilitat de la situació actual correspon a tots els partits polítics catalans que, des de l’anomenada etapa de la Transició fins ara, no han fet cap pas per aconseguir un sistema fiscal més just per a Catalunya. Des dels qui consideraven durant la Transició i consideren encara el concert econòmic basc com un anacronisme medieval no adequat als signes dels temps moderns, als qui durant dues dècades han practicat el peix al cove i no han fet cap pas en ferm per consolidar una hisenda pròpia.
El concert econòmic, possiblement, no és la solució definitiva però en la conjuntura actual de crisi econòmica que vivim i patim, ens hagués garantit que el deute català es situés en uns nivells més acceptables i no haver de pidolar a l’Estat espanyol per cobrir els venciments de tardor, que s’eleven fins als 5.075 milions.
La tesitura en la què es troba ara el govern català és molt complicada i, com deia en el meu article anterior (Ara és l’hora del lideratge), el president de la Generalitat té el compromís i el deure de liderar la sortida de la crisi i conduir la transició cap a l’Estat propi.
El rescat ha posat fi a la l’autonomia política de Catalunya. Només ens queden dues sortides: continuem com un departament territorial administratiu d’Espanya o ens constituim en un nou Estat d’Europa? Aquesta és la qüestió. Ens hi juguem el ser o no ser.
No perdem més el temps i les energies en retrets, deixem de banda els interessos de partit i prioritzem els interessos dels ciutadants i del país.
La veu majoritària del poble català tornarà a fer-se sentir el proper 11 de setembre, com ho va fer en la gran manifestació del 1977. La societat civil s’ha mobilitzat per l’interès general, ara falta que els partits polítics deixin enrere els seus particularismes i estiguin a l’alçada del moment històric.