La desobediència a Espanya s’ha de fer però quan toqui. Ni abans ni després

La des­obe­dièn­cia s’ha de fer. En sóc un ferm defen­sor. Però cal fer-​la quan toqui. Ni abans. Ni després. No pot ser un instru­ment per mar­car paquet, per jugar a veure qui és més inde­pen­den­tista en un moment tan cru­cial. Que a una part de la CUP la inde­pendèn­cia els hi ha vingut en mal moment és evi­dent. Els cata­lans començàvem el procés quan quasi la mei­tat de la CUP encara deia que no s’havien de pre­sen­tar a unes elec­cions cata­lanes. Les estruc­tures d’Estat començaven a cam­i­nar, disc­re­ta­ment com toca, quan ells encara pen­saven en fer una rev­olu­ció munic­i­pal­ista. Quan ells encara somi­aven amb la inde­pendèn­cia resulta que començava a ser real, començava a construir-​se i per aque­lls a qui sem­pre han odiat.

 

Catalunya ha avançat molt des del 2010 tot i la CUP, mal­grat la CUP. No s’han notat, no han fet massa res de rell­e­vant a excep­ció d’una abraçada. Els inde­pen­den­tistes hem fet grans mobil­itza­cions men­tre feien rodes de premsa i actes vio­lents al car­rer per defen­sar un cen­tre ocu­pat com Can Vies. Vam anar a Brussel·les tot i la CUP, vam fer con­sultes pop­u­lars tot i la CUP, vam fer man­i­festa­cions històriques tot i la CUP. Els cata­lans hem arri­bat molt lluny sense la CUP.

 

Que diguin el que vul­guin. Catalunya ha començat, ha con­tin­uat i cul­mi­narà el procés amb la CUP o sense. Però de ben segur, i no en tinguem cap dubte, que amb la majo­ria de votants i mil­i­tants de la CUP. Aque­lls que ges­tio­nen al ter­ri­tori, aque­lls que fan feina, aque­lls que tre­ballen mai no es quedaran al costat d’aquells que el seu únic mèrit ha estat cre­mar uns con­tenidors o fer unes pin­tades per sem­blar rebels i fer un quiqui gratis. Encara que com­parteixin sigles els pen­caires, que en són molts, un dia diran prou als qui mai no han fet res i que tenen el mateix vot en un sec­re­tariat de la CUP. La CUP serà plural o no serà i des de l’Assemblea de Man­resa ha per­dut la plu­ral­i­tat per ser la veu de l’amo del ser­rell. Allò no està resol. Es resoldrà.

 

Mal­grat l’Anna Gabriel serem inde­pen­dents. Potser hau­rem d’esperar uns anys més, però ho serem. Per sort, els cata­lans hem aguan­tat de tot i aquí estem. Si hem sobre­vis­cut al Duran i Lleida no podrem amb ella?

 

Bon dia a tothom!

 

www​.ericber​tran​.cat