Les crisis, siguin del tipus que siguin, ofereixen en certes ocasions grans oportunitats. En l’àmbit europeu i espanyol, per exemple, sempre he pensat que Catalunya només podria esdevenir sobirana si hi havia alguna circumstància externa que en facilités l’escissió definitiva. Això hauria pogut passar durant la Segona Guerra Mundial en l’hipotètic cas que el govern català hagués resistit el setge feixista -tota una odissea- fins a l’arribada a França dels aliats. Un altre bon moment per trencar el gel (i l’estat) hauria estat després de la mort de Franco, però tothom estava massa acollonit com per plantar cara als generals espanyols que comandava el borbó de torn.
Desafortunadament tots sabem que ara estem intentant sobreviure a la pitjor crisi econòmica dels últims 80 anys. Podem els catalans treure’n alguna cosa d’aquest estat de depressió mundial? Fem el que fem, el capitalisme i l’especulació financera continuaran putejant les nostres vides i no veig els sindicats en condicions de liderar una nova revolució del proletariat. El context, doncs, és ideal perquè desafiem, no l’ordre econòmic, però sí el polític. Tots els partits catalans -el PSC, amb la boca petita- admeten que Zapatero ara i Rajoy (ai, ai….) portaran l’estat a la ruïna i que en quatre dies deixaran les arques de la Generalitat amb quatre teranyines.
És el primer cop que s’està imposant la raó econòmica com a principal argument per a la independència. Personalment preferiria que es tractés d’una qüestió cultural però no hi ha ningú que pugui escriure la història en present. Ara tothom sembla haver-se adonat de tot allò que ens estalviaríem si miréssim de cara a cara Europa i no pel retrovisor de Madrid.
Així s’entén la posició de Convergència i Unió de cara a les properes eleccions. Han vist que allò que preocupa als catalans és l’economia. Les matemàtiques, en aquest terreny, són letals. Independència = més recursos. Però per a CiU, com a partit autonomista, la independència sempre els ha aterrit i han escollit el carrer del mig. «Exigirem el concert econòmic». Els mateixos que no van voler ni tan sols demanar-lo durant la transició -perquè era impopular recaptar impostos (sic)- admeten ara la seva incapacitat de portar Catalunya cap a la seva plena sobirania.
