Independència: fase d’argumentació

La independència de Catalunya està en la fase dels arguments. Fa temps ja que la societat i l’opinió pública han superat el tabú de l’independentisme i, gràcies a ‘trencar el gel’ en aquest àmbit conceptual, s’ha superat també  l’estigmatització dels independentistes. Ja no som quatre gats, ara, fins i tot, és ‘cool’ ser ‘suporter’ de l’independentisme.
Després de superar el tabú de la idea, s’havia d’escampar, en l’àmbit discursiu de l’agenda política i en l’àmbit social. Amb la prova del cotó feta a l’autonomisme amb l’Estatut i amb la reivindicació del dret de decidir impulsada per les consultes populars sobre la independència es va aconseguir aquest doble objectiu: els polítics en parlen, les institucions en parlen, la premsa en parla, les campanyes electorals catalanes giren al voltant del concepte i, alhora, una gran part de la societat surt de l’armari o, com el president Pujol, s’hi tornen encara que no vulguin perquè no hi veuen cap més remei.
Idea, debat, societat. Què hi manca ara? Doncs la mobilització i la conscienciació, començant per aquesta darrera. Si bé les enquestes diuen que l’independentisme ja és majoria i que guanyaria en un referèndum, abans d’aquesta consulta hi haurà dures proves de fidelitat: a la població se li posaran —per part dels unionistes, és clar— molts dubtes davant, dilemes, fins i tot, compromisos emocionals. Per superar-los i per consolidar i eixamplar encara més aquesta majoria calen arguments.
La prova és que el mateix PP diu que una Catalunya independent seria el país més pobre, o el president Montilla diu que no ens convé. Ells ja empren arguments, en contra, en el seu cas, però el fet és que els unionistes ja han superat la fase de si la independència és possible o no. Sí que ho és, de possible. Ara n’argumenten en contra, però no del fet, sinó de les seves conseqüències (un matís important!).
Si tenim arguments, tindrem seguretat i fermesa en la nostra posició, podrem convèncer i, el més important, ens podrem mobilitzar i fer actuar el nostre entorn. Una mobilització sense arguments és feble i poc rellevant. Una mobilització amb una població conscienciada és imparable. Per això, sota aquesta premissa, crec que és importantissim que la societat civil i els partits afins difonguin i ofereixin molts arguments. Com s’han de mostrar els arguments, és a dir, de quina forma s’han de comunicar, són figues d’un altre paner.
Ara, nombroses associacions treballen per la mobilització. Però per evitar caure redundantment en trobades folklòriques dels mateixos (‘frikis’, amb ulls de la Caverna) independentistes cal oferir argumentaris directes que enganxin i sumin més població a la causa. Estem en l’etapa de l’argumentació, sens dubte.