Emulant una vella consigna entonada en multitud d'actes independentistes, vaig piular aquest in-inte-intel·ligència després de l'enorme i segurament per alguns sorprenent manifestació del 10 de juliol del 2010, convocada en contra de la sentència de l'Estatut sota el lema “Som una Nació, nosaltres decidim”. Que sortíssim entre 1,1 i 1,5 milions de persones al carrer de forma reivindicativa, cívica i fins i tot festiva -la manifestació més gran que hi havia hagut a Catalunya fins a la data- ja feia intuir que hi havia un moviment tectònic de gran profunditat a Catalunya. La lògica de guany gradual de l'autogovern vinculat a les negociacions entre el Govern de Catalunya i el Gobierno de España s'havia esberlat de ple amb la sentència del TC.
En aquell moment, molta gent va entendre que la independència era, no només un objectiu possible, sinó necessari si volíem cuidar millor la gent, el territori, els serveis públics, les empreses, la llengua i cultura… el país. Una independència guanyada a pols, en positiu, amb arguments i a les urnes on totes les veus són escoltades, com es fan les coses als països normals.
Des d'aquella manifestació fins avui, només han passat set anys, però ha plogut molt i sembla que hagi passat un segle. Mobilitzacions històriques i persistents com mai a Catalunya i a Europa, canalització política del sentir de la gent al Parlament i a Govern, pals a les rodes des de dins i des de fora, el 9N, grans obstacles superats, referèndum a la vista… I tot això per donar sortida a un anhel democràtic que persegueix la llibertat de Catalunya i alhora la dignitat diària de tota la gent que hi vivim.
I allò que fa set anys va eclosionar, avui arriba a la seva fase definitiva i cal que en siguem conscients. Dilluns va començar el judici del 9N. Un Estat que asseu al banc dels acusats un President i unes Conselleres per haver posat les urnes seguint el mandat democràtic del Parlament és un Estat que ni ens respecta ni ens convé. Però que l'Estat i els seus grans partits actuarien així, no ens ha de sorprendre. No conceben una Catalunya nació i per tant, pensen que no representem un subjecte que pot decidir el seu futur, per esdevenir una Catalunya Estat. Els grans partits espanyols i l'estructura de l'Estat veuen Catalunya com una extremitat pròpia que no volen veure amputada. Aquí hi ha la mare dels ous. No entenen que puguem tenir una millor relació com a veïns que com a súbdits i per això ho han combatut i ho combaten per terra, mar i aire o el que és el mateix a través de les decisions polítiques, la intoxicació mediàtica, les conspiracions policials i els afinaments dels fiscals de l'Estat.
Per tot això, i com que ja som al cap del carrer, torno a piular ben fort in-inte-intel·ligència! Intel·ligència per damunt de la testosterona, intel·ligència per comptes de bel·ligerància, intel·ligència per davant de la tàctica partidista… Una gran intel·ligència per entendre també que això només ho guanyarem si hi ha unitat i confiança.
Albert Batalla i Siscart
Alcalde de la Seu d'Urgell i diputat al Parlament de Catalunya
