Hi ha coses que transcendeixen la llegenda urbana i es poden considerar fets tan reals i consumats com la maleïda nevada del 8 de març. Parlem, per exemple, de l’ocupació amb mètodes mafiosos d’un dels centres de poder més sensibles de l’estat espanyol: la llotja del Santiago Bernabeu, ara de moda per l’últim fiasco europeu. Ja sabem que en els últims temps a Madrid la lluita per controlar les principals àrees d’influència econòmica, social i mediàtica de la comunitat i, per extensió de tot l’estat, és tan ferotge que fins i tot els jutges es posen les mans al cap i els propis dirigents del PP es van dient fill de p… cada dos per tres.
A banda del maldestre espionatge polític i de les esgarrinxades per Caja Madrid el control del Real Madrid ha estat l’altre divertimento que ha mantingut distrets alguns dels grans poders fàctics de la capital espanyola mentre no arriba la desitjada urpada a la Moncloa.
Teòricament assaltar els despatxos de la casa blanca no era una missió fàcil perquè s’havien de guardar les formes. El cop d’estat havia de ser beneït democràticament per uns socis que ja havien escollit el seu propi president, Ramon Calderón. Per apartar Calderón, un home que campava lliure per les cavernes madrilenyes, es va utilitzar el diari Marca, el més influent entre la parròquia blanca. Aquest és un mitjà sota estricte control editorial i empresarial de Pedro J. Ramírez, gran expert en demolició de presidents i amic personal del florentí blanc.
En plena crisi immobiliària Florentino Pérez necessitava recuperar el ceptre del Bernabeu per escalar un altre cop al capdamunt de la llista de personatges més influents de l’estat, i fins i tot del món! Calderón va caure en rodó a la lona madrilenya després de les dues primeres envestides de Pedro J. i el seu principal sequaç, Eduardo Inda, insigne capitost del Marca. Amb ell fora de combat el diari va passar, d’un dia per l’altre, d’una ferotge campanya de desprestigi a Calderón a una ensabonada diària a Florentino, que va ser envestit «millor president de tots els temps» tot i que en el seu anterior mandat els fracassos esportius l’havien obligat a dimitir.
En aquesta operació també hi va intervenir Silvio Berlusconi, amic d’aquests personatges i del mateix José María Aznar. Va ser ell qui va donar el vist-i-plau al traspàs de Kakà per aplanar encara més el camí de Florentino, Fernández Tapias i els altres taurons blancs cap a la tribuna del Bernabeu. Posteriorment Fernández Tapias facilitaria el traspàs al Madrid de Cristiano Ronaldo, una operació que es va dur a terme gràcies a les connexions d’aquest poderós empresari amb la màfia –alguns en diuen lobby– jueva dels Estats Units. Però això ja és una altra història.
