Últimament m’estic cansant d’escoltar una cantarella: “L’auge de l’independentisme i les pretensions sobiranistes poden dividir la societat catalana”. La veritat és que tinc una mala notícia per aquests polítics que tot el dia van repetint això, com si fossin lloros… Com que sembla que ningú no els hi diu, potser sóc jo qui ho haurà de fer… Però, abans de continuar llegint, millor que seguin, que sinó igual cauen a terra de l’ensurt. Bé, la veritat és que, la societat catalana… ja està dividida! Sí, com ho llegeixen! I no em baso en simples especulacions, sinó que ho puc confirmar de primeríssima mà. I és que entre els meus propis familiars, amics i coneguts, puc afirmar i afirmo, que hi ha espanyolistes, independentistes, indecisos mig-mig (o a veure què em pot convenir més), gent a la qual l’assumpte li és més o menys indiferent i, fins i tot, tinc un amic federalista.
L’altre dia volia anar al cinema a veure la darrera estrena del Woody Allen i com no tenia amb qui anar-hi, llavors vaig pensar precisament en aquest amic (que sé que també li agrada el Woody Allen) i el vaig trucar. Em va dir que el que li venia realment de gust era inaugurar la temporada boletaire. Que podíem anar a buscar bolets, tot i que encara era una mica aviat, segurament alguna cosa trobaríem. Respecto molt aquesta afició, però la primera vegada que vaig sentir la paraula “micòleg” vaig pensar que era la gent que es dedicava a l’estudi dels primats. Li vaig respondre, doncs, que personalment no sabia distingir un fredolic d’una llenega, que estava plenament interessat en conservar la meva ignorància en aquest tema, i que si volia anar al cine a veure la darrera del Woody Allen amb mi o no, que per això l’havia trucat, no per cap altra cosa… Llavors, es va ofendre, em va dir que al cinema hi podia anar amb la meva mare, i em va penjar el telèfon. No en vaig fer gaire cabal, perquè ja el conec: és el típic amic federalista.
Sí, la societat catalana està dividida… Però, això té una fàcil solució: el referènding. Que ens deixin votar, independència sí, o no (res d’altres qüestions mitològiques o micològiques) i a veure què en pensa la majoria. L’altra solució, que els qui no estem conformes amb l’actual subordinació de Catalunya a Espanya i que ja som legió, callem i no molestem, fem veure que no existim en major glòria de la “unitat de la societat catalana” (llegeixis: “unidad de todos los españoles”), o esperem encara més a veure si arriba el dia en què estem prou madurs… Sí, prou madurs, potser, fins i tot, podrits.
Més divisions… Darrerament han sorgit dues propostes pràcticament clòniques: “Reagrupament Independentista” i “Solidaritat Catalana”, que reclamen la unitat en favor de la independència. Però… aniran a les eleccions per separat! Molt bé! No me’n ric, vull ser positiu: hi haurà més opcions independentistes amb possibilitats d’entrar al Parlament que mai. I, és que, a l’hora de la veritat, haurem de comptar amb tothom, amb els que ens han fallat en el passat, amb els molt madurs “sí, però no; no; però sí”, amb gent que no obtindrà prou vots com per entrar al Parlament, fins i tot amb algun boletaire despistat…
De moment, aquest 11-S, espero tanta unitat com sigui possible i molta força i convicció per part de tots els pertinaçment divisionaris… I el 28-N (data per llogar-hi cadires, o, millor dit, tribunes)… tots ben units… amb el Barça! O, el que és el mateix, contra Mou i Cristiano Ronaldo que fan molta ràbia, units o per separat! Cat Power!
Òscar Xofat, per a tots vostès, des del sofà de casa meva.
