Una professió com la meva, la d’educadora, ha de ser vocacional ja que tenim a les nostres mans personetes que necessiten de la nostra dedicació, plena i absoluta. I dic personetes, encara que estigui parlant de nins que ja están a l’adolescència, perquè tenen una edat encara no adulta, una edat complicada, a cavall entre la infància i el món dels grans, el de les responsabilitats.
Em sent afortunada d’aixecar-me cada dia i saber que la meva feina té un sentit, encara que hi hagi dies en què tot es vegi fosc o inútil, la mirada positiva i el fet de creure-hi fa que tot funcioni molt millor.
Cada dia estic més convençuda que la manera de tractar els alumnes té molt a veure amb el que rebrem d’ells à posteriori. A vegades, i això no vol dir que em posi en contra del professorat, l’alumne titllat de conflictiu, no ho seria tant si fos tractat de manera diferent. Amb això tampoc no vull dir que ens hàgim d’agenollar davant d’ells i que els hàgim de deixar fer el que vulguin. Precisament aquest tipus d’alumnat necessita més dedicació que qualsevolal altre perquè, segurament, és la dedicació que li falta a casa seva i nosaltres, ja que en tenim l’oportunitat, l’hem de veure amb uns altres ulls, observar-lo amb tota la nostra capacitat empàtica, i intentar ajudar-lo amb les eines que tenim a l’abast i, sobretot, posar en marxa la nostra part més humana.
Quan un alumne capta que se’l respecte, que se’l protegeix (no que se’l sobreprotegeix), que se li ofereix ajuda i que se’l té en compte i que no se’l tracta com al típic alumne conflictiu que sempre molesta i del qual no se’n podràtreure res, ni se n’espera res, respon bé, gairebé sempre. M’agrada parlar sobre aquest tema perquè no en parl des d’un punt de vista teòric, sinó des d’un punt de vista totalment pràctic.
L’alumne titllat de conflictiu, moltes de vegades, és vist com un provocador, maleducat i com un agressor i això, crea un clima de crispació. En el moment en què el vegem com una persona sense recursos, amb poques habilitats socials i víctima de la vida que li ha tocat viure, les coses canviran, segur. Per què? Perquè el voldrem ajudar i no només amonestar i treure de classe per llevar-nos el problema del damunt.
És veritat que sempre hi haurà aquell alumne impossible, amb el qual ja no es pugui fer res, però abans d’arribar a n’aquesta conclusió, s’ha de recórrer un llarg camí, un camí de coneixença d’aquest alumne, de la seva situació, de la seva problemàtica i tractar-lo segons les seves necessitats.
Per tot això, perquè primer s’ha de pensar amb l’alumnat abans que amb nosaltres mateixos, aquesta professió necessita ser estimada com la cosa més preuada d’aquest món.
