Dijous, 23 de setembre de 2021 - Edició 1155
La República

El valor de la vida

El dijous passat regnava una tranquil·litat a urgències que feia dies que no hi era: les infermeres no corríem com de costum sinó que caminàvem, els metges no ens atabalaven, […]

Laila Karrouch
Laila Karrouch 20/05/2010

El dijous passat regnava una tranquil·litat a urgències que feia dies que no hi era: les infermeres no corríem com de costum sinó que caminàvem, els metges no ens atabalaven, els familiars no rondinaven i els pocs malalts que teníem estaven controlats. Vàrem aprofitar l’estona per parlar, discutir, discrepar…

Feia molts dies que no coincidíem l’Eva i jo. Estava guapa, molt guapa. Li vaig dir, perquè a les dones ens agrada que ens diguin aquestes coses de tant en tant. Em va mirar com si en comptes d’un elogi l’hagués insultat. Es va mirar de dalt a baix. Em va preguntar si era una ironia. Es va descordar el botó a l’alçada del melic i assenyalant la panxa amb el dit va dir que no era normal aquell flotador de greix que portava a l’abdomen, ni les cicatrius, ni aquelles cuixes gruixudes … “ Són paranoies teves, tenint en compte que fa quatre mesos que has parit…” -li vaig dir

De sobte em van venir al cap tots els meus defectes ‘jo sí que tinc un problema amb els quilos i amb els pèls de les cames’ vaig confessar. De fet amb l’arribada de la primavera m’havia proposat acabar amb aquelles ‘desgràcies’ perquè sembla ser que, amb el bon temps, ens agafa la dèria d’estar guapes (cal dir que unes ho tenim més cru que d’altres).

Minuts més tard vàrem acabar parlant de la família. Li vaig dir a l’Eva que la meva mare pretenia que l’únic dia que tenia de festa el passés amb ella però jo no ho tenia clar. De fet, havia pensat passar el dia tranquil·la fent l’enze al sofà.

Minuts més tard vaig entrar en un box per aturar un sèrum. El pacient em va regalar un càlid somriure. Em va transmetre el seu confort i em va dir que gairebé no tenia dolor. vàrem estar parlant una estoneta de les seves coses, d’aquells hobbies que el feien sentir tan viu abans de posar-se malalt, de la música, del teatre, dels somnis que potser mai faria realitat…Mentre parlàvem pensava que sovint hauríem de gaudir de més dies com aquell per parlar amb pacients agradables com en Joan.

Quan em dirigia a la porta, em va dir que no patís, que estava estupenda i les meves cames també, que tenir-les era més important. Tot seguit va aconsellar que regalés unes hores del meu dia lliure a la meva mare ja que la vida no és tan llarga com pensem, ‘sinó mira’m a mi, sóc jove i la meva vida està penjant d’un fil’.

Era evident que en Joan havia sentit la meva conversa amb l’Eva. Un cop fora del box i després d’haver llegit una altra vegada tot l’historial del malalt, em vaig avergonyir per no donar valor a la vida, per fer d’un no-res un problema, perquè de vida només n’hi ha una i quan ja no la tenim o quan volem gaudir d’ella… potser ja és massa tard.