El poble i els dirigent

Els que formem part del gruix de la societat sense ser gaire entesos en la ciència i art de governar, ens mirem els esdeveniments quotidians com espectadors tafaners més o menys interessats, però, quiets i calladets. Al capdavall les nostres paraules tampoc servirien de res, caurien en terra erma com una prèdica al desert. Malgrat això, qui més qui menys tots sabem que estem ficats en un batibull del que serà molt difícil sortir-ne. (En parlava en l’article anterior.) Entre la crisi econòmica i el tracte discriminatori que rebem de Madrid ens estem ofegant. Aquesta preocupació m’ha dut a remoure la història en unes dates molt concretes i he observat que les crisis econòmiques sempre han generat agitació, nerviosisme polític i malestar social; un malestar de prou importància com per sacsejar fonaments a prova de terratrèmol. Sóc de l’opinió que quan les coses arriben a un nivell de gravetat com l’actual el poble ‒que rep bufetades a dojo i per tots cantons‒ hi té molt a dir i a fer; la seva força, (millor dir el seu poder) podria ser el punt de suport que demanava Arquímedes per a poder moure el món. Potser ha arribat l’hora d’afrontar el problema amb valentia, convenciment i decisió, i espavilar les classes dirigents de manera positiva despertant els adormits, fent decidir els cagadubtes, impregnant de valentia els covards i jubilant els ineptes. És cert que el món és governat per les minories, però, les majories hi tenim molt a dir! Si és així, em sembla que ha arribat l’hora d’obrir boca i eixamplar els pulmons per a evitar l’ofec.●