El món, el cos i l’ànima

Amb els meus tretze són tretze remato l’article anterior. És evident que els éssers humans vivim els efectes d’una causa invisible i desconeguda, ‒no sé si puc dir-ne esotèrica‒, la qual distingim amb el nom d’ànima. Aquests efectes formen un tot amb la nostra vida, varen néixer juntament amb el cos constituint un sol ésser. Ara bé, l’eterna pregunta és: quan fineixi el cos finiran també causa i efectes? La resposta la trobarem només en el si de la fe absoluta.
—
Mirant les coses des d’un altre punt de vista i amb una espurna d’ironia hauríem de donar un cop d’ull a la convivència, a la relació que mantenen cos i ànima. Es tracta d’una rara unió de matèria i esperit que, per les seves divergències, resulta molt difícil de mantenir en perfecte equilibri. Podríem dir que són un matrimoni malavingut. Me’ls miro com dos cònjuges heterogenis, que se la porten votada des de la Creació. En la lluita d’amor i odi que obstinadament mantenen, aquí baix a la terra i pel sol fet de ser immortal, sempre guanya l’ànima, allà dalt, ja s’ho trobarà quan la cridin a capítol. L’esca del pecat de tanta discòrdia són, segons l’església catòlica, la carn, el món i el dimoni, és a dir, tot, res busca-raons que no paren de mortificar fins aconseguir el malviure d’una parella predestinada, per llei de vida, a la separació. Aquests tres grans adversaris de l’ànima, coneixedors de l’afany que té el cos per gaudir dels plaers terrenals, no regategen esforços per conquerir-lo fins a sotmetre’l. Tanmateix, juguen sense risc, saben que és peix al cove.
Acceptant que les ànimes vénen d’un més enllà desconegut anomenat Glòria, me les imagino expectants a l’aguait dels naixements que s’esdevenen al món. A mesura que es van succeint, a cada animeta se li deu assignar un nadó a l’atzar, dient-li, si fa no fa: «Apa, tira avall, menuda, que aquest és el teu pupil, i ja cal que filis prim si no vols tornar amb les mans buides». Un cop han pres possessió del seu destí se’ls gira una feinada de ca l’ample; penseu que s’han de guanyar la confiança del cos i fer-lo llaurar dret, ja que el món i els seus paranys ho posen molt difícil. Si alguna vegada el cos vol fruir d’algun dels plaers anomenats il·lícits, ‒que gairebé ho són tots‒ no té altre remei que fer el sord a les reprimendes de l’ànima, la qual cosa comporta fer un acte de contrició i el propòsit –sempre fal·laç– de no fer-ho mai més. Qui a dos senyors vol servir, amb un o altre no podrà complir.
Ja ho veieu, tot plegat és un garbuix difícil d’entendre. Com és possible crear un ésser que s’ha de moure en un àmbit ple de delectances que li són prohibides? A què treu cap això? Em fa l’efecte que són ganes de fer la guitza; perquè, mireu, els sacrificis ‒si vol complir‒ els ha de fer el cos, en canvi els mèrits o desmèrits, els premis o els càstigs, seran de l’ànima. De teules avall aquesta és la veritat, la tangible; l’altra, la impalpable –i potser verdadera– al cos li costa acceptar-la. Hem de reconèixer que aquí al món s’hi troba com un peix a l’aigua; el varen fer de terra, i a la terra tornarà. Mentrestant, l’ànima, ai las! volarà cel amunt, amb posat de bona noia, per gaudir de la recompensa promesa o, amb cara de màrtir, per suportar el càstig inapel·lable. Ignoro què li passarà a la meva perquè, la veritat sigui dita, li he fet bastant el sord.  ●