Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

El millor obsequi del món

|

- Publicitat -

 
         A la part alta de Betlem, entremig d’un pedregar s’hi assentava la cabana més humil d’aquell indret. Des del portal s’albirava tota la vall. Aquell capvespre, la dona s’adonà que pel camí de Jerusalem s’atansava una parella. L’home menava una somera que duia al cim una dona. Tenien tot l’aire de ser forasters. “Renoi quin rebombori ha portat l’empadronament”. Fresquejava, i s’ajupí per encendre el foc a terra. Quan la brasa ja era prou roent, penjà l’olla de la vianda als clemàstecs i recordà els forasters: “com s’ho faran per passar nit?”. S’incorporà tot fregant-se les mans amb el davan­tal i apartant la xarpellera que penjava del portal donà una altra ullada al poble. No es veia ningú ni en forat ni en finestra. Quatre teies començaven a cremar a les cases més principals. Res més!
                        “Tanmateix, no sé pas on s’han entaforat”, pensa­va la dona. Aquell neguit va fer que tornés a sortir: “Una altra ullada i prou, car ja és massa fosc per veure-hi de tan lluny”. Ni una anima. Res de res. “Però, espera… Es veu claror a la cabana deis pas­tors i en aquest temps no hi ha mai ningú… Potser sí que s’hi han encabit. Mira, ja estic més tranqui-la”.            La nit era fosca com gola de llop, i tan silent com si el món fos buit, però ella no acabava de trencar el son; s’amorriava pesant figues, i altre cop ull obert. Va passar molta estona abans que un filet de llum la desvetllés del tot i sense remei. De la finestra estant s’adonà que la vella cabana deis pastors reflectia més claror que el sol de mig­dia. “Fora mandra! Vull saber què passa allà baix”. Peus al carrer veié que els camins eren plens de gent fent rebombori, portant obsequis a un nadó necessitat: “Ai pobre de mi, però que hi faig jo aquí si no tinc res per poder-lo obsequiar?”.
            La gent se l’emmenava. En arribar a la cabana, s’apartà cap a un racó, plo­rosa i avergonyida: “Almenys aquí el podré veure sense fer nosa. Oh, quin bé de Déu de criatura!”.
            Tot va passar en un tres i no res. La dona, contemplava emba­dalida el nadó amb tendresa, i ell, que ja l’havia clissat, tombà el cap i li somrigué. Aclofada sobre els genolls, ajuntà les mans i li digué amb tremolor, al menut: “Fillet. Si no tinc res per donar-te… Jo només et puc estimar i prou…”.
            Una brisaina, que esgarrifà la dona, bufà uns ins­tants dins la cabana, just el temps de deixar-se sen­tir, amb delectança, la més captivadora de les veus, una veu que sols ella va sentir: “Això és el que he vingut a cercar bona dona: AMOR!”
 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut