Aquells que ens expliquen que la Catalunya oficial n’amaga una altra de real (l’espanyolista, perquè ens entenguem) s’han quedat muts quan totes les patums polítiques, econòmiques i civils del país s’han agenollat per venerar la figura de Juan Antonio Samaranch. D’estat, allò que se’n diu estat, ja sabem que no en tenim, però de funerals d’estat es veu que sí. Les veus que aquests dies han clamat en el desert per descriure qui era exactament aquest home han estat bandejades com si fossin una anomalia incorregible. Les crítiques al llegat de Samaranch són, simplement, fantasies esotèriques de quatre arreplegats que ni tan sols van acabar l’EGB, que dèiem abans.
Des de la Pèrfida Albión també s’ha recordat la llarga llista de “gestes” de Samaranch. Ja sabem, però, que tot el que allà s’escriu no compta perquè el món anglosaxó està corromput i viciat des que Enric VIII va trencar amb l’església catòlica.
Hi ha moltes “mentides oficials” sobre Samaranch que es volen esborrar perquè quan la història, un tribunal encara més parsimoniós que el Constitucional, el jutgi sigui compassiva. S’està fent una neteja a fons, que va des del seu passat falangista i filonazi fins a la corrupció al Comitè Olímpic Internacional (COI) durant tot el seu mandat (1980-2001).
Es pretén introduir un virus informàtics, ni que sigui figurat, en tots els discos durs del món que eliminin qualsevol referència al Movimiento, a les Corts Franquistes, a la Diputació, a la Delegación Nacional de Deportes, a l’escàndol de Salt Lake City, a la compra de vots al COI, als boicots olímpics, al mercantilisme, a les relacions amb sàtrapes i dictadors de totes les nacions i condicions, etc.
Al pas que anem allò que estudiaran els nostres néts sobre Samaranch és que fou el pare de la democràcia a Espanya, que va acabar amb la Guerra Freda i l’apartheid a Sud-àfrica, que va modernitzar la Xina, que va fer personalment el primer control de dopatge de la història, que va jugar amb l’autèntic Dream Team i que va convertir Barcelona en la capital del Sistema Solar.
Els suecs ja fa temps que li van veure el llautó. Durant uns anys va tenir la modesta pretensió de guanyar el premi Nobel de la pau (sic). Fins i tot va contractar un prestigiós bufet d’advocats de Nova York perquè li fes una campanya d’imatge que transformés l’antic falangista en un estadista de gran magnificència. Va fracassar. Els seus hereus, tanmateix, persisteixen en il·luminar-lo.
Descansi en pau.
