El títol és provocador, ho reconec, però va amb intenció. Suposo que la majoria de ciutadania ha estat pendent aquests dies del blindatge del català que l’actual govern de la Generalitat està fent, i per mostra d’anàlisi 3 exemples: la llei d’acollida, la llei del cinema, o el decret anunciat pel conseller Huguet de l’obligatorietat del català als professors universitaris.
Sens dubte, i sota la meva òptica, les tres iniciatives són excel·lents per defensar una llengua, la catalana, que han intentat minoritzar durant molts segles i que malgrat tot, actualment és la 8a llengua a la Unió Europea amb presència a 4 estats i amb més de 12 milions de parlants.
Però us he de reconèixer que la meva alegria per totes aquestes iniciatives s’ha anat transformant en decepció, en un sentiment estrany que m’ha acabat fer pensar que determinants sectors autoanomenats catalanistes són classistes.
És curiós; la llei d’acollida, dirigida a un dels col·lectius més dèbils de la societat, les persones nouvingudes (que arriben, sovint, al nostre país sense recursos ni feina i que vénen aquí per aconseguir un futur que el seu país no els garanteix), l’obligatorietat de la llengua catalana per la seva adaptació a Catalunya va ser aplaudida per tots, unànimement, ja que consideràven que és un valor fonamental per adaptar-se al nostre país (cosa que, evidentment, jo també comparteixo).
La segona llei aprovada (la del cinema), però, ja em va deixar un regust més amarg a la boca. Malgrat finalment els quatre partits polítics catalanistes i de tradició democràtica hi van votar favorablement, tots els discursos i intents previs de Convergència i Unió per intentar aplaçar la llei o dient directament que el govern volia imposar la llengua per força a les “pobres” majors, em van regirar una mica l’estómac.
I per últim, el decret del català que vol impulsar el conseller Josep Huguet, que vol garantir una prova als professors que vulguin exercir la seva docència a les universitats catalanes. Aquí, no he sentit cap remor al meu estómac, si no senzillament m’he escandalitzat al veure certes reaccions de Convergència i Unió o del mateix Sala i Martin, un dels amics i col·laboradors de Laporta, titllant aquesta mesura d’aberració i criticant-la a tort i a dret, fins i tot comparant-la, de forma velada, amb altres èpoques.
I el cert és que tot això m’ha fet preguntar-me… Quina és la diferència entre un persona que arriba del Senegal per guanyar-se la vida a Catalunya i li fem aprendre el català i una que arriba de Califòrnia, als Estats Units, com a professors de matemàtiques aplicades i també li fem aprendre la nostra llengua?
La comparativa de les 3 lleis doncs, m’ha portat a pensar que determinats sectors benestants del país volen fer prevaldre la nostra llengua només depenent de la classe social o dels seus interessos particulars. Si es tracta d’un col·lectiu desafavorit, el català és indispensable per establir-se al nostre país; si es tracta d’empreses multinacionals del món del cinema, el català és important, però mai se’ls hi pot obligar, s’ha de negociar; i si es tracta de professors universitaris, que vénen aquí com a talents i amb sous importants que els col·loquen en un bon nivell social, fer-los aprendre el català perquè puguin establir-se aquí i ensenyar als nostres joves és una absoluta aberració.
No sé, què voleu que us digui… analitzant aquestes tres iniciatives (per cert, totes elles impulsades per Esquerra al govern) em demostra que CiU, o la burgesia catalana representada per Sala i Martin, Laportes i companyia, només s’estimen el català si no emprenya a cap sector econòmicament punter o a altes esferes de la societat.Per ells, la defensa del català es mira només per interessos classistes. Obligar a gent que consideren socialment inferior a ells a aprendre el català per adaptar-se millor al país els hi sembla perfecte, ara bé, si es vol fer el mateix amb el que ells consideren iguals a ells la cosa canvia.
El català és la llengua pròpia d’aquest país i s’ha de defensar sempre: sigui a rics o pobres, sigui en nouvinguts o en gent nascuda aquí. El català és la millor eina de cohesió social que tenim, la de tots, i per això no es pot fer discriminacions segons el compte corrent de la gent a la que van dirigides les reformes legislatives. Siguem seriosos i enterrem d’una vegada per tots els prejudicis lingüístics que tenim, i sobretot, eliminem d’una vegada per totes el classisme de la nostra societat.
