Dissabte vàrem assistir amb la família a una manifestació en defensa dels nostres drets com a ciutadans, en defensa dels nostes drets lingüístics, en defensa dels nostres drets com a treballadors de l’administració pública, en definitiva, en defensa dels nostres drets com a persona. Ens va agradar molt l’ambient que s’hi respirava, gens crispat, ja que el dret a queixar-nos ens fa sentir millor i perquè ens manifestàvem des del respecte, l’educació i el civisme, a mode de festa.
Vàrem decidir anar-hi amb el petit perquè sabíem que era un acte pacífic i perquè, tot i la seva curta edat, pensam que és molt important per als seus futurs valors. I vàrem fer bé, perquè ell ho va viure com una festa. Hi havia batucada i un grup de dimonis, que tot i ser reivindicatius, convertien la manifestació en una revetlla de Sant Antoni. És extraordinari veure gent que encara fa les coses per pròpia convicció, i canvia un dissabte tarda de cinema o de gresca, per aquests tipus d’actes.
Tota aquesta moguda em va fer reflexionar com a professora també. Pens que hem d’educar l’alumnat en l’esperit crític. Els hem d’ensenyar com va el món i han de tenir unes idees bàsiques de política, ja que mou el món. Encara que no ens agradi, la política i l’educació van íntimament lligades.
Hem d’aprendre a ser ciutadans de primera, ciutadans preocupats pel nostre futur i pel futur dels nostres fills, preocupats per la nostra llengua i cultura, per les desigualtats socials, i hem d’aprendre a comunicar-ho als nostres fills, a ensenyar-los a través de l’exemple, a obrir-los els ulls quan tenguin l’edat adequada i sobretot, hem de fer tots els possibles perquè formin el seu propi esperit reivindicatiu. Aquesta és una més de les moltes labors que tenim com a educadors.
