Em fa molta gràcia l’argument que ara esgrimeix CiU sobre la divisió social, una excusa per no avançar fermament cap a l’estat propi. El tema, de tots sabut, és que segons la formació regionalista (tal i com es postulen), la independència té poc consens i causa divisió social respecte el seu posicionament. Però és una excusa i n’hi ha hagut d’altres: maduresa, problemes econòmics, etc. Quina vindrà després?
Bé, a part que ara aquesta excusa de la divisió social s’ha acabat, perquè els partidaris de marxar d’Espanya ja en són majoria, la consideració n’és una altra: no causa igualment divisió mantenir-se a l’Estat espanyol?
La divisió és una ratlla que separa, una frontissa imaginària que classifica la població en dos blocs principals: els que en són partidaris del sí i els que ho són del no. En el cas que ens ocupa, els del sí volen la independència i els del no volen continuar depenent de Madrid. Per això, la primera consideració és que no és la independència qui divideix, sinó la situació sociopolítica real de Catalunya, la qual, tant si es debat el tema com si no, genera partidaris i detractors d’una i una altra opció. Podríem dir, doncs, que és la idiosincràsia i composició complexa de la societat catalana la que crea aquesta divisió, però no una de les opcions (les quals són el resultat de la divisió).
L’altra consideració és encara més divertida. Durant anys i panys hi ha hagut un nucli de ciutadans que volien la independència. Si en les èpoques més fluixes aquest gruix de la població partidari de l’emancipació representava entre un 20 o un 30 per cent, eren ells els que dividien? Per què no considerar que és l’opció de l’unionisme la que divideix? La ratlla divisòria genera dos costats, per què CiU carrega la responsabilitat i la culpa tan sols en un? Voler mantenir-se a l’Estat també és una opció que divideix, igual o més.
La única resposta lògica és que CiU, i sobretot el submís Duran i Lleida, acaten les tesis centralistes i reïfiquen l’estatus quo espanyol: El que hi ha és el que és vàlid i lògic, tal i com són les coses ara és com han de ser — semblen dir amagadament les seves excuses— tot ho altre és divisió.
Ara, paradoxalment, seguint la lògica que hem criticat de CiU, s’ha girat la truita. Si una de les excuses possibles podria ser que s’escudaven en la majoria, ara, la majoria vol la independència: un 51% dels ciutadans enquestats pel CEO i, extrapolant les dades a un hipotètic referèndum, un contundent 65% dels vots. Mas hauria de dir, ja, que aquest 49% restant, la minoria, els ciutadans que no volen ser independents, són els que generen divisió. Dirà el president que l’unionisme genera divisió?
