De la llibertat d’expressió

Sembla ser que la llibertat d’expressió té dos significats: un de “bo” i un de “dolent”. Quan hom s’empara en aquest dret per opinar sobre un tema (polític o d’altres) immediatament tots aquells que la utilitzen en benefici propi, i no pas com quelcom que s’ha de respectar, es llencen a criticar les opinions contràries als seus ideals.
Així si a un grup de diaris s’atreveixen a defensar “la dignitat de Catalunya” automàticament és considerat per els sectors més extremistes i nacionalistes espanyols com una falta de llibertat d’expressió, eludint el fet que, de vegades, la gent és capaç de posar-se d’acord en alguns temes amb la raó i no pas amb la força. Així, si jo opino diferent d’ells em converteixo en una persona menyspreable, en un nacionalista (sí, el nacionalisme català té per ells connotacions negatives, mentre l’espanyol és “normal”). Tanmateix, quan algun d’aquests personatges s’intenta justificar en temes que no són “políticament” correctes, com ara la defensa del franquisme, ho fan basant-se en la llibertat d’expressió. D’aquesta manera, he vist a les televisions suposats “periodistes professionals” que s’han atrevit a justificar la salutació feixista al•legant que es pot tractar d’una salutació corresponent a l’imperi romà, o personatges (no arriben a periodistes) que comencen els seus programes enfocant en un primer pla una bandera franquista, mentre s’acusa a aquells que votaren a les consultes del 13D de “separatistes, nacionalsocialistes, etc.”. Aquesta manipulació del concepte de certs drets i llibertats per la ultradreta espanyola per utilitzar-los en benefici propi comença a ser preocupant, ja que cada vegada aconsegueixen més adeptes, mentre que ningú fa res per impedir-ho.
Què podem fer? Una solució seria inculcar els valors democràtics a les escoles, però no crec que tingui gaire èxit, ja que segons la nova llei d’educació, és més important vincular el sistema educatiu al mercat que no pas a una bon ensenyament.