De CUP i de senyor se n’ha de venir de mena

Jo sóc dels qui el 27 de setem­bre a la nit no va quedar con­tent. Sóc dels qui es va pren­dre un gin­tònic i no per celebrar-​ho, sinó perquè l’alcohol con­serva i vaig creure que això aniria per llarg. Mai no vaig enten­dre que no s’exigís a la CUP el mateix com­pro­mís d’unitat que a CDC, ERC, Rea­gru­pa­ment, Demòcrates i d’altres. I sóc dels qui no havia entès perquè Òmnium i l’ANC dem­anava el vot per igual a Junts pel Sí i la CUP quan els segons no es van com­pro­me­tre a un full de ruta con­junt i no pri­or­itzen la inde­pendèn­cia per sobre d’altres qüestions.

 

Tot i haver desit­jat equivocar-​me el temps ens ha donat la raó als escèp­tics. La CUP no només no juga al bloc inde­pen­den­tista sinó que juga al bloc union­ista. I avui ho veurem al Par­la­ment on s’alinearà votant amb C’s, PSC, PP i CSQP. No només saltant-​se el seu com­pro­mís elec­toral, també un acord d’estabilitat sig­nat el 9 de gener. Han men­tit sense cap mena de ver­gonya i sense donar expli­ca­cions posen el vot de la nos­tra vida, la dar­rera leg­is­latura autonòmica en una greu situació de fragili­tat. Un amic meu ja ho diu que de CUP i de senyor se n’ha de venir de mena.

 

Quin error estratègic més gran con­fiar amb la CUP. Avui hem de dem­a­nar un acte d’autoritat de Junts pel Sí, prou d’aguantar xan­tat­ges, i hem de dem­a­nar a Òmnium, l’ANC, a alguns par­tits polítics i a certa intel.lectualitat d’aquest país que deixin de riure les grà­cies als par­tits d’extrema esquerra per inten­tar apropar-​los, que deixin de fer-​los sim­pàtics i com­pa­nys de viatge vàlids perquè sem­pre ani­ran a la seva. I amb això em ref­er­eixo a la CUP però també a Colaus i com­pa­nyies que grà­cies al mal cap i egoïsme d’alguns guan­yaran les elec­cions del 26 de juny.

 

A aque­sts se’ls hi ha de dem­a­nar el mateix que els inde­pen­den­tistes vam dem­a­nar en el seu dia a Unió. Clare­dat: prou de mit­ges tintes, mulleu-​vos, decidiu, pri­or­itzeu. I ho van fer. I alguns es van quedar a Unió, i els qui volien la inde­pendèn­cia van decidir for­jar un nou par­tit. Avui també és un bon dia per dem­a­nar als mil­i­tants cupaires que facin el mateix. Que els inde­pen­den­tistes pleguin per dig­ni­tat i formin un nou par­tit. I sinó, que se’n vagin de ple al seu lloc nat­ural, a la paper­era de la història, d’on no hau­rien d’haver-ne sor­tit mai.

 

www​.ericber​tran​.cat