Cel, infern i purgatori

Després d’abandonar el cos l’ànima s’enfila ‒diuen‒ per l’espai desconegut camí de la nova residència; no sap amb certesa on va ni què hi trobarà. Si a partir d’ara tot resulta ser tal com li han dit des del naixement  del seu cos, tindrà una gran sorpresa, perquè, com que li han explicat com si fos un conte de bons i dolents farcit d’amenaces i càstigs,  no s’ho ha cregut mai del tot. De manera que ara, en arribar l’hora de la veritat, va una mica confusa a la recerca de no sap ben bé què. El problema és que els que li han explicat  no  hi han estat mai… Quan els arribi el seu torn hauran de fer com jo, espavilar-se!
Quan de tant en tant el pensament em porta per aquests viaranys m’assec tranquil·lament al marxapeu de la porta i, com que conec gairebé tot el veïnat, vaig fent un guió fugaç de les seves vides i això m’ajuda a empalmar seqüències ordenadament i muntar-me la pel·lícula. Penso, ‒no sé si és una injúria‒ que el cel, l’infern i el purgatori no són pas tan lluny com ens els volen pintar. No podria ser que tots tres llocs estiguessin assentats en aquest mateix món adés, injust i cruel, adés   generós i misericordiós, però sempre tan incomprensible? ●