Catalunya i Espanya, dues realitats confrontades (i 2) (30/10/2017)
La declaració, en forma de resolució, del passat 27 de setembre de 2017, del Parlament de Catalunya, per desenvolupar el mandat legal previst en la Llei fundacional de la Repúblia, suposa un progrés molt notable políticament. El cost, en forma d’esforç i sacrifici dels seus protagonistes és immens. Just ara, dos ciutadans catalans ja són empresonats, i d’altres viuen, amb por íntima, els embats judicials i policíacs espanyols, en forma d’interrogatoris, citacions i procediments judicials.
Per això, a aquestes alçades, ja res tornarà a ésser el mateix, si més no fins que es reconegui el valor i el sentit del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017. Res serà el mateix, ni tant sols pels mateixos espanyols, aclaparats en la seva dinàmica autoritària, que els ha conduït a forçar les lleis i les seves conviccions, d’entre els quals destaca el món socialista, en altre temps objecte de repressió.
Segons destacats dirigents catalans, de tots els escenaris pensats, l’actual, en forma de repressió, persecució i vandalisme institucional, no estava previst, i per això, en aquests hores greus hi ha un silenci dur de pair. Esdevé l’abisme d’imposar la República, i la mentalitat catalana no hi està feta, almenys per ara. Cal més injustícia i més sofriment, per acabar d’aixecar-se i donar les ordres necessàries per fer-se respectar i fer-se valdre, davant dels espanyols, davant del món, i davant d’un mateix. Manar vol dir assumir-ho tot, el que està bé i el que no ho és, el que és bonic i alegre i el que és trist i vergonyós. La consciència catalana, noble i servil, a l’hora, no ho admetrà fàcilment. La sobirania popular , el bon sentit i la dignitat de les persones haurien de fer possible un escenari diferent, menys dolorós i més còmode, per a tots.
La sobirania no és un goma elàstica, que s’estira o s’arronsa, en funció de les circumstàncies o de les preferències. És un ésser o no ésser, una voluntat i una determinació sòlida, a totes i sense fissures, al marge dels mecanismes legals que poden donar més o menys tranquil·litat. La legalitat és la protecció del febles, i a ells està dirigida. Els forts no la necessiten, i només la toleren si els hi és favorable quan no la manipulen directament, com en la situació actual. La República, fràgil i feble, doncs està naixent, pot ésser víctima de la legalitat espanyola, sòrdida i implacable, insensible a la vida de les seves víctimes. Ni el millor sistema garantista farà res per millorar les vides dels presos polítics catalans sense el vist-i-plau de la voluntat política dominadora.
L’aparença de legitimitat del que ha succeït fins avui no és tal. Hi ha una força i un desig natural per conduir-ho de forma pacífica i naturalment cívica que no serà corresposta, i no per això, deixarà de tenir sentit i valor, i per això, les esperances, al final cal trobar-les en el vot, i el convenciment en el projecte republicà, igualitari i sincerament just.
Milers i milers de catalans, cada dia que passa diran, en la seva més radical intimitat, que no són espanyols, ni volen ser-ho, ni poden entendre el que amb violència i imposició suposa l’espanyolitat general. Persones que amb la construcció interna de les seves conviccions acabaran fent l’autèntica república d’homes i dones lliures que ja som, però que ja no poden assentir en res en la manera de fer espanyola, cega i tant sovint fanàtica.
Espanya és una construcció artificial, estranya i desfeta, de la qual no en podem treure res que no sigui un futur trist pels catalans, els quals agafats als vots restaran indefensos per sempre més davant la violència institucional, judicial i policíaca d’un Regne hostil.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
