Catalunya i Espanya, dues realitats confrontades (1) (30/10/2017)
L’estat espanyol no es desmembra fàcilment ja que és una estructura pensada per durar, o diguin o no les lleis. Tanmateix, la problemàtica que pateix es tant persistent que hi ha dubtes reals de la seva viabilitat, no sols entre els partits “regionalistes” si no també entre diferents, però emergents, partits “nacionals”. L’eclosió de tot plegat s’ha originat, principalment, per les aspiracions nacionals catalanes, i també, en part, per les ànsies de renovació i transparència que molts ciutadans europeus esperen de les seves estructures de govern.
La novetat, tot sigui dit, prové de la racionalitat i la intel·ligència de la majoria independentista catalana que ha buscat, de forma cívica, democràtica i pacífica una solució de continuïtat a les seves màximes aspiracions d’autogovern, però que no ha trobat cap acollida ni consideració per part de les autoritats espanyoles, les quals no sols les han ignorat si no que han fet el possible per dividir i exacerbar la població catalana, amb un èxit relatiu en comparació amb els esforços abocats (operació Catalunya, desplegaments policíacs, creació de Ciutadans,…).
Les raons històriques d’aquesta novetat són moltes i totes elles sempre discutibles si han d’ésser usades per establir paral·lelismes. Ara, en una democràcia occidental, els esquemes de treball són molt diferents, i la voluntat popular té les seves pròpies eines de participació i diàleg, a través de les xarxes socials, com a consumidors, però sobretot com a votants, i per tant, no és possible buscar referents ni exemples en el passat. El món s’ha globalitzat cap enfora però també cap endins, tot generant uns corrents d’opinió i de valoració sense precedents, i que poden girar, en un sentit o en un altre, el curs dels esdeveniments.
Aquesta nova realitat, allunyada de les monarquies absolutes o de les guerres mundials, obra una finestra d’oportunitat per a Catalunya, i per això s’ha establert com a tal aquesta nova república europea, des de baix i amb totes les mancances que això provoca, d’incertesa i de confusions. Tots els diputats ho saben, siguin del color que siguin, i encara més els gestors i directius dels òrgans executius més diversos. No així, allunyats de la realitat, hi ha la judicatura, per a la qual no existeix el temps ni l’espai, llevat quan actuen com autèntics òrgans polítics.
Un fet diferencial català és la seva vocació associativa i participativa, feta d’estil assembleari democràtic, i per això, conceptualment, com organització, la República Catalana té totes les garanties d’èxit, si com sembla es va constituint de forma pacífica, d’acord amb el dret propi. Els catalans saben resoldre els problemes i determinar les millors solucions, de forma conjunta i amb esperit social. Només amb això ja pot caminar sola, tal com va demostrar, per sorpresa de tothom, inclosos els seus organitzadors, el passat 1 d’octubre de 2017, durant el referèndum d’autodeterminació.
L’existència de l’estat espanyol, com territori delimitat amb una determinada població reconegut internacionalment, està absolutament qüestionada, tant de forma interna atesa l’existència de la República catalana, com externament amb el seguiment i preocupació que genera arreu d’Europa i del món. Els espanyols no estan despertant –se d’un malson sinó que estan obrint als ulls a una realitat secular que sempre han reprimit o exterminat.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
